d'Olot estant

Corrandes, cant improvisat i Països Catalans.

2011-04-08T11:22:00.000-07:00

Corrandes, cant improvisat i Països Catalans.

El cant improvisat ha estat en la societat tradicional un vehicle comunicatiu d'enorme eficàcia expressiva. Podria semblar que amb l'arribada de la modernitat tot aquest llegat, emminenment oral, haguera caigut en l'oblit, però tot el contrari, el cant improvisat de manera natural i festiva reneix de manera encesa per tot el territori, des de les illes a Alacant. Arreu del país molta gent treballa per a recuperar la nostra cultura, per a tornar-li aquell esperit participatiu, realment popular i espontani, per viure-la com una festa i no tant com un espectacle. De manera homogènia el cant improvisat ha experimentat una revifalla molt important arreu dels Països Catalans , gràcies sobretot,a l'esforç i la il·lusió de centenars de persones que al llarg del país han anat creant trobades i festivals de cantadors, com les 12 hores de cançò improvisada, jornada itinenrant que és va celebrar la setmana pasada a Berga i per primer cop al Principat (les darreres edicions havien estat a les illes), o la trobada de cantadors d'Espolla, o la nit de glosa a la fira de l'Oli de Jesus a les Terres de l'Ebre, o la lliga de cançò improvisada “regulada” pel col·lectiu “Cor de Carxofa”. Als Països Catalans, el cant improvisat s’ha materialitzat amb una gran diversitat i profusió d’estils: hi ha el cant pagès de les Pitiüses, únic a tota la Mediterrània; el glosat menorquí, bellíssim musicalment i de gran dificultat tècnica; el glosat mallorquí; les també mallorquines cançons de ximbomba; les jotes de rondalla del Montsià i el Baix Ebre; les nyacres de l'Empordà; la perdiueta de l'Alt Urgell; les albaes de l'Horta; etc... i nosaltres, a la Garrotxa, tenim les Corrandes de Beget.

La revifada del cant improvisat cal atribuir-la al fenomen de retrobament amb la tradició que s’ha esdevingut en les darreres dècades. Un fenomen que ha comportat una nova mirada sobre el nostre passat i que ha trobat en el cant un dels elements amb més capacitat d’adaptació a la contemporaneïtat. Aquest dissabte a Montagut podrem gaudir d'una jornada en la que no només homenatgerem la nostra tonada, les corrandes de Beget, sinó tot el nostre passat, pensant en el futur, com a comarca rural, aspra, trencada i de mala petja que som.

"Escrit publicat al setmanari "la Comarca" el 31-03-2011"

Privatitzen els beneficis socialitzen les pèrdues.

2010-08-23T09:00:00.000-07:00

Es curiós veure com les coses canvien d'un dia per l'altre, el que fa un any era una crisi causada per la mala praxis bancaria, s'ha transformat avui, en una crisi per sobre-endeutament en despesa pública, i evidentment, cal fer retallades. Hi ha unes dades que ens poden ajudar a visualitzar la injustícia real que representa la pujada d'impostos “populars” (Un professor paga IRPF 25%, un consumidor paga d'IVA 18%, un ric del cagar paga SICAV(Sociedad de Inversión de Capital Variable) 1%, i un "inversor" paga per acció: 0%), o la injustícia que representen les noves retallades als nostres drets laborals, o la injustícia de la retallada dels serveis públics, son unes dades que fan pensar, qui més té, que més pagui. Hom sap que la banca ha estat una de les grans "damnificades" de la seva propia corrupció, així doncs, com ha notat la crisi el darrer any? Doncs els beneficis de la Banca han estat de +12.909.000.000€, els de "La Caixa": +1.510.000.000€, beneficis per comissions bancàries: +5.346.000.000€ i amb la rebaixa de sous dels empleats públics el benefici serà “només” 1.378.000.000€, realment cal que seguim pagant nosaltres? Fa uns dies llegint el bloc de l'historiador Xavier Díez, d'on he extret les dades, em va agradar el concepte de que si l'economia es fonamentés sobre la moral s'acabarien els problemes econòmics de la majoria. Ho deia en el sentit de la desproporció que representen alguns sous, per exemple dels més cridaners, el sou d'Ignació Sánchez Galán (Iberdrola) és de 16,5 M. d'€/any, suposaria el sou per a 611 mestres, o el de Cristiano Ronaldo (R. Madrid) que és de 13 M. d'€ l'any que seria l'equivalent a 433 bombers, o el de José Mourinho (R. Madrid) de 10 M. d'€, podrien ser 436 infermers/es, o el del Sr. Alfredo Sáenz (Santander) 9,6 M. d'€/any, 685 carters/es, o Sr. Antoni Brufau (Repsol) 6,7 M. d'€ que serien 446 auxiliars administratius, o el sou de Francisco González (Santander) 5,7 M. d'€ equivaldria 570 pensionistes.... actualment el salari mínim és de 8.736 €/any (14 pagues anuals). I és que com diu Díez, un món sense rics serà infinitament millor que el d'ara. Així que amb aquestes dades a la ma, i davant les retallades previstes en tots els camps, queda patent que el que s'està fent no és res més que privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara bé, podem demostrar que no hi estem d'acord, tenim diferents eines a l'abast, no només votant cada quatre anys, per exemple tenim la vaga general del 29 de setembre. Algú dirà que això no serveix per res, i és el mateix que podem dir de les eleccions, o del fet de participar de maratons solidàries, com la de sang o la de tv3, sí que serveix, cada granet de sorra serveix, però per damunt de tot servirà si som conscients de què i quin futur volem per nosaltres, i sobretot, pels nostres fills/es!! Si ara no protestem davant d'això, d'aquí uns anys no quedarà res.

23 d'abril

2010-04-27T09:21:00.001-07:00

23 d'abril

El passat dia de Sant Jordi, malgrat el dia que va fer, malgrat que encara no és dia festiu en detriment del dia de la hispanitat, hom va poder gaudir d'una gran diada a la capital garrotxina. Llibres, roses, cultura, democràcia, gent passejant pel firal, escolars fent xivarri, adolescents inquiets i nerviosos, vaja el de cada any, un molt bon ambient i un molt bon rotllo. Quina gran sorpresa va ser veure tant de bon rollo, tant d'ambient festiu en dia laborable, en un firal ple de parades polítiques, sindicals, i alguna que sense ser-ho té la mateixa finalitat... hi havia la parada de Maulets, d'ApG, del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), de la CNT, de Reagrupament, hi havia la parada d'Olot decideix etc... francament em va sorprendre perquè segons la comissió de festes/barraques, la que es manté en la prohibició d'obrir les bases reguladores per a l'adjudicació de barraques de les festes del Tura, el fet que en el si de les barraques hi poguessin participar entitats com Maulets o la CNT suposaria l'aniquilació del bon rotllo i de l'ambient distès de la festa major (cosa que no passa enlloc). Bé doncs, el dia de Sant Jordi ens dona la raó, perquè per exemple, veient la bel·ligerància amb que alguns veïns van rebre les consultes populars això no va fer enrarir l'ambient al firal per la presència de la plataforma "Olot Decideix", bé i tot plegat demostra un cop més, que les traves amb que es troba Maulets son fruit de la repressió cap al jovent olotí que defuig dels tuteles enverinades de l'administració, i que el preu de mantenir-nos ferms i ser conseqüents amb les nostres idees ens porta aquesta mena d'exclusions. Com bé em van dir un dia, a Olot la militància es castiga.

Sisu Casadevall i Couto Militant de l'assemblea de Maulets de la Garrotxa.

2009-11-10T11:07:00.000-08:00

Fermesa!

2009-09-16T08:59:00.000-07:00

"Ni cínics ni desmoralitzats érem nosaltres quan pels carrers d’Olot, enlairàvem tristes banderes cridant a resistir, a resistir, a resistir. Al Casal de la Joventut, ja s’hi respirava la desfeta; però encara ens escoltaven noies d’ulls febrosos enrabiades perquè tots fugien” Quan érem capitans. Teresa Pàmies. Entre el 1733 i el 1737 un olotí tancat a la presó de Madrid, acusat de deserció i rebel·lió militar contra Felip V escrivia l' “Adéu vila d'Olot”. Francesc Bartris passava a la història com l'autor del poema fet cançó/himne d'Olot, però l'historia, escrita pels vencedors, no ens parla d'aquests garrotxins, com Francesc Bartris, qui eren? Que varen fer? On perviu el seu record? El que sí que perviu a Olot avui dia, en herència directa del 1714, és un acte, que si més no, ens demostra que l'història no és un fet de generació espontània si no que és una consecució de fets, l'un ens porta a l'altre. Avui dia els descendents d'aquells botiflers que se situaren al bàndol del Borbo, beneficiats en la guerra de successió, segueixen entregant la vara d'alcalde, al nou màxim re presentant d'olotins/es. Aquest simple gest, el manteniment d'aquest protocol de reminiscència aristocràtica, per part de la fauna "botiflera" d'Olot, ens demostra la importància dels fets que se succeïren fa pràcticament 300 anys. Queda clar doncs, que les repercussions d'una guerra, s'estenen durant els anys i durant els segles. Ara fa setanta anys una altra guerra devastadora canvià el rumb de la historia, i les conseqüències, s'han estès al llarg dels anys, i ens han dut fins aquí, a l'atzucac de l'actual règim. Ara més que mai cal ser conscients que hem de rescabalar la memòria i el bon nom d'aquells que van donar la vida lluitant per la llibertat. "Marcel·lí Masferrer", milicià voluntari, primer olotí caigut al front. On és el seu record? On perviu la seva memòria? En d'altres països, als lluitadors antifeixistes morts, desapareguts, o vius se'ls considera herois nacionals, son la "resistance", la dignitat de França, o els "partisans" d'Italia, aquí, en canvi, molts resten i restaran per sempre oblidats i/o desapareguts, sembla que els símbols feixistes d'Olot perviuran per damunt l'heroïcitat, objectiva, de molts milicians. Enguany l'onze de setembre, organitzat per la CUP i Maulets a Girona, s'esdevenia com un homenatge, un record als nostres lluitadors antifeixistes. Un encert. Un gest per no oblidar l'heroïcitat d'aquelles classes populars que el 18 de juliol van dir: NO. L'onze de setembre milers de persones es van aplegar a Girona sota el lema Fermesa, rescabalant de l'oblid les ultimes paraules que va dirigir Joan Ballesta, ultim alcalde de Girona, als gironins el 24 de gener de 1939 «Ni pessimismes, ni traïcions, ni desercions, ni covardies! Resistirem ferms en els nostres llocs de combat.» I és sorprenent que malgrat les dimensions de la desfeta hi haguera qui seguis reclamant fermesa, que seguis cridant a resistir, a resistir, a resistir, aquest fet ens demostra la dignitat d'una classe política esborrada de la història, oblidada pel bon fer de la transició espanyola. El record de la fermesa d'aquella classe política, s'ens esdevé imprescindible en uns moments en que les poltrones polítiques no deixen de sorprendre'ns. Ara la nostra tasca com a joves, entre d'altres, és la de recuperar i reparar el nom d'aquells que ho van donar tot, amb tota la integritat, per la llibertat. Cal doncs que recuperem, els herois oblidats. Els herois oblidats d'un país sotmès, però no vençut. Quan més recuperem la nostra història més fort consolidarem el nostre futur.Ara més que mai Fermesa.
“La cançó qui treta l'ha
la cançó que l'ha dictada.
És un tal Xicu Bartris,
a la presó de Madrid
ab sos companys camaradas.”

Els moviments d’emancipació nacional

2009-08-17T01:51:00.001-07:00

Els moviments d’emancipació nacional

diumenge, 16 agost 2009

Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP

-L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió-

El text amb un total de 246 pàgines és un estudi de les distintes posicions dels clàssics del marxisme i del moviment obrer, sobre el problema de les nacionalitats. És precedit d’una presentació del professor Pelai Pagès i un advertiment de l’autor, Andreu Nin (1892-1937). El segueixen quatre apartats, un annex documental i una semblança biogràfica de l’autor redactada pel seu company de militància al POUM, Wilebaldo Solano. L’ha editat de forma acurada l’Editorial Base de Barcelona, el 2008.

El llibre fou redactat a Barcelona entre l’agost i l’octubre del 1934. Publicat per primera vegada l’any 1935 per l’editorial Proa, dins la sèrie “El Camí”, dirigida per A. Nin sobre temes econòmics, polítics i socials, se’n publicaren tres títols, un dels quals fou, Els moviments d’emancipació nacional, n’hi ha una versió inèdita en castellà de W. Solano.

L’autor ens diu que el text és una obra de divulgació, que defineix la posició del marxisme -leninisme sobre els moviments d’alliberament nacional i anticolonials, i que en ulteriors treballs ampliarà els conceptes esbossats en aquest primer assaig, especialment als problemes basc i català i dels altres pobles integrants de l’Estat espanyol.

Des que A. Nin marxà a Moscou el 1921 identifiquem tres eixos de treball en el seu corpus teòric: les formes d’organització del moviment sindical, la lluita ideològica contra el feixisme i el problema de les nacionalitats; el text que estudiem és una teorització sobre aquest tema.

Catalunya ha estat una de les nacions d’Europa que ha lluitat més obstinadament tot al llarg del segle XX, per aconseguir la seva independència, per a l’exercici del seu dret democràtic a l’autodeterminació. En poques nacions sense Estat a Europa, s’ha produït com a Catalunya, la confluència entre amplis sectors del moviment obrer, de la lluita per l’alliberament nacional i social. És per aquesta raó que es desenvolupà, en la majoria dels casos es traduí, la literatura marxista sobre la qüestió nacional, el llibre d’A.Nin n’és un bon exemple. Remarquem, però, que aquests textos apareixen tard, el moviment obrer i bona part de la intel·lectualitat modernista estan adscrits als corrents anarquistes.

La literatura marxista a Catalunya

Fou cap als anys trenta que es va iniciar a Catalunya un procés d’extensió i arrelament del marxisme com a corrent ideològic renovador. Aquest procés es va reforçar durant el període de la guerra, era el resultat d’una reflexió teòrica sobre la qüestió nacional i una elaboració política que vinculava el moviment obrer amb una política nacional, un exemple el tenim en el POUM i el PCP.

Com a resultat d’aquesta evolució teòrica i de l’anàlisi concreta de la realitat, començaren a aparèixer grups i partits d’orientació marxista, al costat de la vella Unió Socialista de Catalunya (1923-1936) de tendència socialdemòcrata, el Partit Comunista Català ( 1928) amb Jordi Arquer, que fou el nucli del Bloc Obrer i Camperol BOC (1930), que cinc anys més tard es transforma en el POUM (1935), el Partit Català Proletari (PCP) (1934) amb Jaume Compte.

La necessitat de formació teòrica dels militants de tots aquests grups, generà l’aparició de bibliografia marxista en llengua catalana, en bona part foren traduccions. El 1930 s’editava El Manifest del Partit Comunista, en versió del periodista i polític Emili Granier-Barrera i un llarg pròleg de Manuel Serra i Moret, on defensava que: la valor moral del Manifest comunista és superior a la seva valor científica, i per això constituïa un document històric de trascendència universal. El text té 151 pàgines i se’n féu una tirada de 2000 exemplars, el text fou publicat per les Edicions de l’Arc de Berà, a la seva Biblioteca d’Estudis Socials i Polítics, que dirigia el patriota Manuel Gonzàlez Alba. En total es publicaren cinc edicions en català del Manifest del Partit Comunista,entre el 1930 i el 1948. La mateixa editorial anunciava l’aparició d’obres de K.Marx, F.Engels, L.Trostki, R.Luxemburg, K.Liebknecht, V.I Lenin i P.Lafargue. El mateix 1930 les edicions de l’Arc de Berà, publiquen, El comunisme i la qüestió nacional i colonial, un recull de textos de V.I Lenin, J.Stalin i N.Bukharin, traduïts, prologats i anotats per Jordi Arquer, un any després apareix un opuscle del mateix J.Arquer, titulat, Los comunistas ante el problema de las nacionalidades, editaren també Lenin, el pagès rus, de Màxim.Gorki i Masaryk d’Eugen Stern.

Per la seva importància teòrica destaquem la publicació el 1930, per la llibreria Catalònia, de Les dictadures dels nostres dies, d’A. Nin una anàlisi lúcida de la interrelació entre capitalisme i feixisme, una segona edició es publicà a Sant Boi de Llobregat per edicions Lluita el 1984.

Els moviments d’emancipació nacional, foren editats per segona vegada el 1970 per les edicions catalanes de París ( 18, rue Jobbé-Duval - París), en la seva col·lecció, Frontera oberta, amb un pròleg de tretze pàgines d’Oriol Puigvert, era el pseudònim de Josep Benet, era el segon títol de la col·lecció i mantenia la integritat del text original del 1935. Del llibre se’n féu una edició francesa de l’editorial Syros de París el 1977, i una altra de castellana amb un pròleg i notes de Pelai Pagès, editada a Barcelona per Fontamara el 1977.

Consideracions teòriques

L’autor del llibre ens adverteix que en el cos teòric del marxisme s’identifiquen dos elements de reflexió: a).- l’objectiu fonamental és la revolució social b).- el moviment obrer no s’ha d’identificar amb els objectius de la burgesia nacional, que vol subordinar els interessos de classe als seus de burgesia nacional, ni tampoc amb els de les classes privilegiades de la nació opressora, que volen convertir els obrers en còmplices de la seva política d’opressió nacional.

La burgesia ha emprat sovint la bandera del nacionalisme per emmascarar les contradiccions de classe, o per afavorir els seus interessos. Al llarg de la història s’ha demostrat que la pàtria de la burgesia ha estat el diner, i la seva ideologia la recerca del benefici per damunt de qualsevol altra consideració.

Recordem que el concepte d’Espanya neix a la segona meitat del XIX, com a resultat del pacte pel repartiment del poder polític i econòmic peninsular, entre l’oligarquia terratinent castellana, la gran burgesia industrial basco-catalana i la petita i mitjana burgesia comercial i professional urbana.

El marxisme clàssic no ha fet atenció al problema nacional català, tot i que cal dir que K.Marx es mostrà favorable als processos d’alliberament nacional d’Irlanda i Polònia, en entendre que el deure del proletariat és el de la lluita contra totes les formes d’opressió, de la qual l’opressió nacional és una modalitat. K.Marx afirma que el proletariat anglès ha d’ajudar el moviment d’alliberament nacional irlandès, no pas per motius de justícia abstracta, sinó des del punt de vista dels seus interessos de classe de l’avenç de la revolució a Europa.

L’aplicació del socialisme vol dir fer efectiva la plena igualtat entre totes les nacions, és a dir, reconèixer el dret a l’autodeterminació, que pot voler dir el dret a separar-se políticament de la nació que exerceix l’opressió.

L. Trostki, a començaments dels anys trenta, s’interessà pel moviment d’alliberament nacional català i aplicà l’esquema teòric leninista a la seva interpretació. En el recull d’escrits del 1931 publicat com a llibre, La revolution espagnole ( 1930-1940) editions Minuit, París 1975, a les pàgines 70,105,178, L.Trotski postula el següent:

a).- el caràcter revolucionari del nacionalisme català, enfront del caràcter reaccionari imperialista del nacionalisme espanyol. b).- el dret democràtic a l’autodeterminació del poble català. c).- la lluita del moviment obrer per aconseguir una federació de consells obrers a la Península Ibèrica, que tot i mantenint la unitat de mercat, atorgui una àmplia autonomia a les nacions de l’Estat.

Les parts del llibre

Al llarg dels quatre capítols del llibre, l’autor va descabdellant les distintes posicions dels pensadors revolucionaris del segle XIX i XX sobre la relació entre el marxisme i els moviments d’alliberament nacional.

A la primera part, Els fonaments de la teoria proletària dels moviments d’emancipació nacional, en el primer capítol trobem les tesis de K.Marx i F.Engels, sobre els moviments d’alliberament nacional. Tot i que K.Marx i F.Engels no van deixar una sistematització d’idees sobre els moviments d’alliberament nacional, definiren l’opressió nacional com la base del poder de la nació opressora, ells fixaren la seva posició en la línia que la supressió de l’explotació capitalista, destruirà l’opressió nacional. Dit d’una altra manera, el marxisme clàssic fixa la seva posició en el sentit que l’eliminació de l’explotació capitalista eliminarà l’espoli metròpoli- colònia.

Pel nacionalisme burgès, la nació , ho és tot, als interessos de la nació -burgesa- s’hi han de subordinar els interessos de les classes socials.

El segon capítol fixa la posició de M.Bakunin i les seves discrepàncies amb K.Marx i F. Engels sobre la lluita d’emancipació de Polònia i els pobles eslaus. Des del 1846 M. Bakunin inicia la seva actuació política, vinculant-se a la lluita per l’alliberament de Polònia i els pobles eslaus. Entenia que l’alliberament de Polònia seria un cop molt dur per a l’autocràcia tsarista aliada natural i punt de suport de tots els despotismes.

M. Bakunin defensa la necessitat d’un lligam entre els moviments nacionals i la lluita revolucionària, postula la necessitat de la solidaritat internacional. Aquests plantejaments són recollits al manifest del 1849, Manifest als eslaus. Al tercer capítol es valoren les resolucions de la Ia Internacional a favor dels moviments d’alliberament nacional de Polònia i Irlanda. Un document cabdal en aquest aspecte és la carta escrita el 1870 per K.Marx, adreçada pel Consell general de l’AIT al Comitè Central de la Federació Romana, resident a Ginebra que acaba amb aquest redactat: La premissa necessària de l’emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de la unió forçada actual, és a dir l’esclavatge d’Irlanda, en una unió igual i lliure, si és possible, o en la separació completa, si és inevitable.

A la segona part El problema de les nacionalitats i la Segona Internacional, en els seus tres capítols s’estudien les concepcions de la socialdemocràcia, de la IIa Internacional, sobre els moviments d’alliberament nacional, l’Escola Austríaca i les posicions de K.Kautsky i R.Luxemburg.

La socialdemocràcia de la Segona Internacional adoptà una actitud vacil·lant i oportunista davant del problema de les nacionalitats, estava fortament influïda per la petita burgesia. Malgrat tot K. Kautsky defensà que el dret dels pobles a l’autodeterminació no pot ésser discutit per cap socialista veritable. Al capdavall -diu- què és la lluita per la democràcia sinó la lluita per l’autodeterminació dels pobles, i com fora possible l’existència de la democràcia internacional sense la reivindicació d’aquest dret d’autodeterminació?

Per a K. Kautsky els factors més importants de la nacionalitat són l’idioma, el paper importantíssim d’aquest en la vida social, ens pot explicar a bastament la força del sentiment nacional.

El sector d’extrema esquerra d’aquesta socialdemocràcia representada per Rosa Luxemburg, considerava que el proletariat no s’havia de preocupar dels moviments d’alliberament nacional, fins i tot va considerar com a reaccionària la defensa del dret dels pobles oprimits a l’autodeterminació. Les falles a la posició teòrica de R.Luxemburg, es poden concretar en el desconeixement de la realitat dels moviments d’emancipació nacional com a factor revolucionari, menyspreu de les lluites per les reivindicacions democràtiques i confusió entre Estat nacional i estat plurinacional.

El Congrés de Londres del 1896 de la Segona Internacional declara: El dret absolut de totes les nacions a la “lliure determinació” i expressa la seva simpatia pels obrers de tots els països que pateixin actualment el jou de l’absolutisme nacional i militar o de qualsevol altre mena.

Tot i aquesta darrera declaració, la contribució de la Segona Internacional a la teoria del pensament revolucionari fou molt migrada.

A la tercera part El problema de les nacionalitats i la Revolució Russa, l’autor passa revista a temes com La política nacionalitària dels tsarisme, La política nacionalitària de Lenin, o La Revolució d’Octubre i la qüestió nacional.

La política nacionalitària del tsarisme es pot resumir en una russificació a ultrança dels pobles no russos, l’explotació despietada i l’ofegament de tota cultura nacional, aquesta política obeïa als interessos dels terratinents i del capital comercial. L’instrument d’aquesta política era un estat burocratitzat i centralitzat. Sota el tsarisme els moviments d’emancipació nacional es desenvoluparen alhora que la lluita del proletariat contra el règim.

L’autor del text escriu:El socialisme victoriós ha de realitzar la democràcia completa i, per tant fer efectiva la plena igualtat de drets entre les nacions, alhora que traduir en actes el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides, és a dir, reconèixer el dret a la separació política.

Alguns socialistes i comunistes defensen que cal impedir el desenvolupament de les llengües nacionals i imposar l’ús de l’idioma oficial de l’Estat, que sempre és el de la nació dominant. Aquests socialistes i comunistes no són res més que uns xovinistes imperialistes. Tota disposició que violi la igualtat de drets de les nacions ha d’ésser declarada il·legal.

A la quarta part la darrera, Un model de solució: l’URSS, s’expliquen les mesures que s’arbitraren per a resoldre el problema de les nacions que conformaven l’URSS. Hi llegim temes com: Una unió lliure de pobles lliures, L’estructura de l’URSS, temes que ajuden a entendre les solucions que s’adoptaren.

Cal dir que malgrat les directrius fixades per VI. Lenin al XII è Congrés, la pràctica no coincidí amb la teoria i s’implantà una política xovinista de russificació sota el mandat de J.Stalin, malgrat que la Constitució Soviètica reconegués el dret d’autodeterminació, de separació i d’igualtat jurídica de totes les Repúbliques que formaven part de la Unió.

El tercer capítol defineix la relació entre els òrgans de poder de l’URSS, les Repúbliques federades i regions autònomes.

En els annexos es recullen els documents sobre: Programa de la socialdemocràcia austríaca sobre la qüestió nacional. Declaració dels drets dels treballadors i del poble explotat. i la Proclamació de la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques.

Tots aquests documents ajuden a contextualitzar l’època en la qual fou redactat el llibre i alhora explicar en quin marc legal, organitzatiu, s’adoptaren les mesures per a resoldre el problema de les nacions que formaven part de l’URSS.

L’assaig biogràfic de 41 pàgines de W.Solano que clou el llibre ens descriu amb una notable precisió la trajectòria política d’A. Nin. Es remarca la seva capacitat de treball, de teorització política i de capacitat d’anàlisi de la realitat, alhora que la visió que tenia del context revolucionari després del 19 de juliol del 1936.

Una descripció dels mecanismes i les raons polítiques de la seva detenció el 16 de juny del 1937 i el posterior assassinat clouen la biografia.

ELS TRES PORQUETS (políticament correctes) (James Finn Garner)

2009-07-25T02:37:00.000-07:00

http://www.blanquernaradio.com/asp/stream.asp?id=CONTE_LLUNA.wma

Hi havia una vegada tres porquets que vivien junts en harmonia i respecte mutu amb l'entorn que els envoltava. Utilitzant materials propis de la zona, es van construir cadascú una casa preciosa. Un porquet se la va construir de palla, un altra de fusta i el darrer de totxos fabricats a base de fems, fang i còdols i posteriorment cuits en un petit forn. A l'acabar, els tres porquets es va sentir satisfets de la seva feina i van seguir vivint en pau i independència.

Però la seva idíl·lica existència no va trigar a ser destorbada. Un dia, va passar per allà un llop enorme amb idees expansionistes. Al veure els porquets es va sentir afamat, tant des del punt de vista físic com ideològic. Quan els porquets van veure el llop, es van refugiar a la casa de palla. El llop va córrer cap allà i va trucar la porta cridant:

- Porquets, porquets, deixeu-me entrar!

Però els porquets van respondre:

- Les teves tàctiques de pillatge no et serviran per espantar uns porquets obstinats en la defensa de la seva llar i la seva cultura.

Però el llop es negava a renunciar al què ell considerava el seu destí ineludible. Per tant, va bufar i bufar fins que va tombar la casa de palla. Els porquets, aterrits, van córrer cap a la casa de fusta amb el llop empaitant-los. El solar on hi havia hagut la casa de palla fou adquirit per altres llops per organitzar una plantació bananera.

A l'arribar a la casa de fusta, el llop tornà a trucar la porta cridant:

- Porquets, porquets, deixeu-me entrar!

Però els porquets li van respondre:

- Vés a pastar fang, maleït tirà carnívor imperialista!

Quan va sentir això, el llop rigué condescendentment. Va pensar: "Quina llàstima que hagin de desaparèixer, però no es pot interrompre l'avanç del progrés.

A continuació, va bufar i bufar fins tombar la casa de fusta. Els porquets van fugir cap a la casa de totxos perseguits novament pel llop. Al solar que havien ocupat la casa de fusta hi van anar altres llops i hi fundaren una urbanització d'esbarjo, dissenyant cada casa com una reconstrucció en fibra de vidre de l'antiga caseta de fusta i instal·lant botigues de records típics de la localitat, clubs de submarinisme i aquaris.

El llop va arribar a la casa de totxos i una vegada més, va començar a trucar la porta cridant:

- Porquets, porquets, deixeu-me entrar!

Aquesta vegada, i per tota resposta, els porquets van entonar càntics de solidaritat i escrivint una carta de protesta a les Nacions Unides.

Arribant a aquest punt, el llop començava a estar fart de la tossuderia dels porquets en la seva negativa de contemplar la situació des d'una perspectiva carnívora, i va bufar i bufar i tornà a bufar fins que, de sobte, s'agafà el pit amb les mans i va caure mort, fulminat per un infart provocat per l'excés d'aliments rics en greixos.

Els tres porquets van celebrar el triomf de la justícia i van ballar una breu dansa al voltant del seu cadàver. A continuació van decidir recuperar les seves terres. Van reunir un exèrcit de porquets que també s'havien vist expulsats de les seves propietats i amb la seva nova brigada porcina, van atacar la urbanització amb metralladores i llença-coets i exterminaren els cruels llops opressors, transmetent un missatge inequívoc a la resta del continent que no els molestessin mai més. A continuació, els porquets van fundar un model de democracia socialista amb educació gratuïta, sistema universal de seguretat social i habitatges assequibles per tothom.

Nota de l'autor: El llop d'aquest conte representa una imatge metafòrica. Cap llop real ha patit cap dany durant la redacció d'aquesta historia.

L’elefant Encadenat (Escolta’m, Jorge Bucay)

2009-07-25T02:22:00.000-07:00

Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’atenció l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals… Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.
L’estaca, però només era un minúscul bocí de busta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir.
El misteri encara em semblava evident
¿Qué el subjecta doncs?
¿Per què no fuig?
Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava amb la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.
Llavors vaig fer la pregunta òbvia: “Si està ensinistrat ¿per què el lliguen?”.
No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada.
Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:

L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefant va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.
Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un terrible dia per a la seva historia, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.
Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot.
Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.
I el pitjos és que mai més ha tornat a qüestionar-se seriosament aquell record.
Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força.

La CUP presenta una moció contra la Fundació Príncep de Girona

2009-07-03T02:01:00.000-07:00

La CUP es dirigeix a IC i ERC de Girona perquè es posicionin contra la Fundació Príncep de Girona i a favor dels valors republicans.
La Candidatura d'Unitat Popular de Girona ha iniciat en els darrers dies una campanya pública que ha de permetre als ciutadans mostrar el seu rebuig a la nova Fundació Príncep de Girona. En el marc de la iniciativa, l'entitat durà al ple municipal una moció que demana al consistori una sèrie de mesures simbòliques, que ajudin a dignificar la memòria republicana. En el text, la CUP recorda que la monarquia vigent és una imposició franquista i, com a tal demana al ple que es retiri la fotografia del monarca de l'Ajuntament. També exigeix que no s'instrumentalitzi la ciutat per promocionar la Corona i que, en conseqüència, es faci una declaració contrària a la Fundació Príncep de Girona.

En el setantè aniversari de l'ocupació feixista de la ciutat, els independentistes volen que aquestes accions serveixin per restituir la memòria dels afusellats i repressaliats pel règim dictatorial. La CUP intenta que aquells partits presents al consistori que es reivindiquen de tradició republicana - especialment IC i ERC - ajudin a tirar endavant aquestes propostes. La CUP ha pogut percebre en els darrers dies el descontentament de la base d'aquests partits, que no han encaixat bé que alguns dels seus líders s'hagin mostrat favorables a la creació de la Fundació. Segons la portaveu de la CUP, Anna Pujolàs "ERC i IC poden fer-se seva la proposta, ja que només exigeix fidelitat als principis fundacionals dels dos partits".

Quan es va saber la notícia sobre la Fundació, la CUP ja va fer públic una primera reacció, en què convidava a tothom a fer enviaments de queixa a les entitats responsables del tracte amb la Corona.

---------------------------------------------------------------------

Fredor popular i calor institucional. La història de sempre.

2009-07-02T09:24:00.000-07:00

Com be diu la CUP de Girona, la constitució de la fundació príncep de Girona «és un exemple més de provincialisme i servilisme dels empresaris de les comarques gironines a una institució retrògrada, antidemocràtica hereva d'una dictadura...». Trobo molt interessant que el president de tal despropòsit sigui un il·lustre olotí Arcadi Calzada, i que just al seu costat en tingui un altre Domenec Espadalè. Això demostra el pès de l'oligarquia garrotxina dins les comarques gironines, i això ens demostra també, que tenim molta feina per fer, a la garrotxa, i una feina que serà dura, llarga, i complicada.

Felip de Borbó ja va visitar Girona el 21 d'abril del 1990 per assumir el títol de príncep de Girona. Xiulets i aplaudiments van coincidir amb l'arribada del Borbó. Les càrregues policials van acabar amb tres detinguts i un braç trencat d'un militant de l'Esquerra Independentista. El Punt titulava «Fredor popular i calor institucional».

De l'11 de setembre de 1714 a la Batalla de l'Ebre, i la reforma democràtica. El rei és rei perquè va jurar uns principis. I el seu fill serà rei perquè jurarà un principis. ( Artículo 2. La La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. Artículo 8. 1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.)

I aquí us deixo l' article d' Armand de Fluvià , aparegut l'any 2005 a Vilaweb, per contribuir al debat entorn de l'encert o no de crear una fundació amb el nom de "Princep de Girona". Parla dels estralls que suposà l'entrada de Felip de Borbo a Barcelona.

Crec que el monarca té l'obligació moral de demanar perdó a Catalunya (i també a Aragó i al País Valencià), pels estralls que el primer Borbó, i altres monarques que el van succeir, van cometre al Principat per tal d'anorrear la seva cultura

Vaig llegir, fa un dies, un interessant article de Xavier Roig, amb el títol de «Can Felip», sobre la insensibilitat de la corona espanyola respecte als perjudicis que ha comès amb Catalunya al llarg dels darrers tres-cents anys. Quan jo era monàrquic, també vaig escriure alguns articles, en altres diaris de Catalunya, i d'Espanya, queixant-me d'aquella insensibilitat i manca d'interès, no només amb relació als greuges comesos sinó també al poc interès per afalagar o atreure els catalans (no dominar el català -i el gallec i el basc-, tots els membres de la Reial Família, i no exigir que a Catalunya se'ls parli en català, no estar-se, els Reis i el Príncep, temporades a Catalunya, no usar els títols catalans de la casa reial ni exigir que a Catalunya se'ls denomini amb ells, etc.). També he acabat de llegir un llibre que m'ha colpit profundament i que faria d'obligatòria lectura a tots els catalans i als que no ho són, es tracta de Felip V contra Catalunya, del catedràtic d'història moderna igualadí Josep Maria Torras i Ribé, prologat pel Dr. Jaume Sobrequés. L'autor ha pouat no només en els arxius catalans, sinó també en els espanyols i els francesos, i ens ha descobert uns aspectes de la guerra fins ara desconeguts. Crec que el rei d'Espanya té l'obligació moral de demanar perdó a Catalunya (i també a Aragó i al País Valencià), per les barbaritats i els estralls que el primer Borbó, i altres monarques que el van succeir, van cometre al Principat per tal d'anorrear la seva llengua, la seva cultura, les seves institucions i la seva consciència com a poble i com a nació en un procés de desnacionalització que malauradament encara continua. Esgarrifa pensar en tot allò que va succeir en aquell moment crucial per a la nostra història: obligació d'hostatjar els soldats ocupants, que moltes vegades feien tota mena d'excessos i vexacions i violaven les dones de les cases que els acollien. Pobles incendiats i saquejats i amb les collites requisades als pagesos. Exigència, amb violència extrema i coacció, de contribucions extraordinàries als ciutadans tractant el país com de conquista. En represàlia per haver acollit o amagat patriotes, van ser cremades nombroses poblacions (Alforja, Arbúcies, Espinelves, Manresa, Moià, Pallejà, Peramola, la Pobla de Claramunt, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Martí Sarroca, Sant Pol de Mar, Sant Quintí de Mediona, Torelló, Viladrau, Vilassar, etc.). Deportació en massa de pagesos i de presoners al nord de França, per lliurar-los als camperols d'aquest país i fer-los treballar com a esclaus. Sotmetiment del territori a sang i foc. Cito només alguns exemples del que feien aquells ocupants: «Se hicieron prisioneros a muchos catalanes que luego fueron entregados a la horca y las poblaciones al incendio.» (Marqués de San Felipe). «Exterminar lo restante de estos canallas que infestan el país. Se hizo pasar a cuchillo a los prisioneros, menos algunos que mandé ahorcar, pegándole fuego después de esto a otros lugares. Ordené cortar la retirada a cientos de los rebeldes, de los quales los sesenta se pasaron a cuchillo... con lo qual lograba ya tenerlos más contenidos y menos orgullosos.» (Duc de Pòpuli). «Espero será del agrado de S.M. se practique ahora este castigo de ahorcarse este género de gentes, que por tantas causas lo tienen merecido, para que sirva de escarmiento y exemplo» (el general Bracamonte al rei). I un informe oficial esmenta que aquest general «apenas dió quartel a ningún catalán, los quales hizo ahorcar y pasar por las armas a su llegada a Vich». La política de repressió borbònica va ser perfectament planificada, amb premeditació i traïdoria, amb represàlies injustificades i de terra cremada, per provocar la desmoralització dels catalans. Va ser, com diu Torras i Ribé, «un dels primers intents a escala europea d'imposar una dictadura militar persistent sobre un territori considerat rebel i irreductible». El 1713, per exemple, Felip V va ordenar al duc de Populi que «si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse... se les pasará a todos a cuchillo y se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendría se execute así para escarmiento de los otros». Seguint les instruccions del rei, Populi va ordenar que s'apliqués sense contemplacions el denominat «diezmo de la horca», i s'executés de manera sumària, al marge de qualsevol formalitat de justícia, els presoners catalans. «Encargo», deia, «al marqués de Lede que haga ahorcar luego a todos los voluntarios y sus oficiales y que a los demás les eche a galeras. Haréis arrasar cualquier lugar murado o castillo y obligaréis al país a que abra caminos carreteros por todas partes y particularmente en la montaña, para facilitar la marcha de las tropas y paso de la artillería». Herois empresonats, penjats, esquarterats, escapçats (i els caps enviats a les poblacions d'origen), torturats, confinats a galeres, sense judici previ i amb els béns confiscats. No podem oblidar-ho i proposo que s'honri, amb làpides, noms de carrers i places a tots aquells que van lluitar pel manteniment dels nostres drets històrics, i les nostres constitucions. Amb la caiguda de Barcelona, es va tenir consciència que allò representava la fi i els Annals Consulars diuen «lo dia 13 se féu la entrega y se rendiu esta ciutat, perdent en est lamentable dia, ab sa pròpia sanch, tots los privilegis en tantes centúries gosats y amb tanta sang conseguits». La construcció de la Ciutadella, símbol del poder borbònic i amenaça constant, va representar la destrucció de 38 carrers, l'enderrocament de 1.016 cases i edificis i el bandejament de 6.380 persones. Una catàstrofe.

Recull dels resultats de les eleccions europees

2009-06-08T09:45:00.001-07:00

Recull dels resultats de les eleccions europees, on l'Esquerra Independentista ha demanat el vot per alguna formació o be s'ha presentat, des de l'any 1987 fins el 2009. Be no se si el 1989 es va demanar el vot per HB.

Olot
1987 HB- 141
1989 CATALUNYA LLIURE- 66 // HB 80
1999 EUSKAL HERRITARROK 119 vots
2004 CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR 45 vots
2009 INICIATIVA INTERNACIONALISTA 68 vots // Blancs 281

Comarques gironines
1987 HB- 2.825
1989 CATALUNYA LLIURE-1.665 // HB 1.097
1999 EUSKAL HERRITARROK 2.150 vots
2004 CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR 870 vots
2009 INICIATIVA INTERNACIONALISTA 1.685 vots

Països Catalans
1987 HB- 53.410vots
1989 CATALUNYA LLIURE- 19.774 vots // HB 21.862
1999 EUSKAL HERRITARROK 22.446 vots
2004 CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR 6.985vots
2009 INICIATIVA INTERNACIONALISTA 21.727 vots

El Principat
1987 HB- 39.692 vots
1989 CATALUNYA LLIURE- 16.885 vots // HB 15.427
1999 EUSKAL HERRITARROK 17.607 vots
2004 CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR 6.185vots
2009 INICIATIVA INTERNACIONALISTA 16.575 vots

País Valencià
1987 HB- 12.247
1989 CATALUNYA LLIURE- 2.223 // HERRI BATASUNA 5.566
1999 EUSKAL HERRITARROK 3.850 vots
2004 CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR 697 vots
2009 INICIATIVA INTERNACIONALISTA 3.590 vots

Les Illes.
1987 HB- 1.471 vots
1989 CATALUNYA LLIURE- 666 vots // HB 869
1999 EUSKAL HERRITARROK 989 vots
2004 CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR 103 vots
2009 INICIATIVA INTERNACIONALISTA 1.562 vots

Font http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

«Els especuladors de la construcció han entrat en el sector energètic»

2009-06-01T00:39:00.000-07:00

La crisi actual és una crisi profunda de model energètic, i només es podrà resoldre amb els plantejaments culturals que contenien aquells valors que defensaven durant els anys 70 i 80 els sectors ecologistes, i que aleshores els polítics no es van voler escoltar

Veu la situació de crisi global com una oportunitat per portar a la pràctica algunes de les polítiques sostenibles i mediambientals que reclamaven des de l'ecologisme els anys 70 i 80?

–«Cal una voluntat política, que les entitats financeres s'ho creguin i que els sectors de la construcció caminin cap a la bioconstrucció.»

–Els guanys que ha tingut la construcció no han anat en part cap al sector energètic?

–«El sector de la construcció, que s'ha de reconvertir en la bioconstrucció, no ha invertit en recerca i desenvolupament ni l'1% dels guanys. Han entrat 164.000 milions d'euros des del sector de la construcció al sector energètic. El drama és que aquesta gent no ha entrat en el camp energètic per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Han entrar per blanquejar els seus guanys de la construcció. Quan veig que els constructors que han provocat aquesta crisi estan en el sector energètic, em començo a preocupar.»

–Però no és bo que inverteixin en energies renovables?

–«El sector especulatiu de la construcció està entrant en el sector energètic, per centralitzar encara més el procés de les energies renovables, i això és un perill. De cara al poble, l'efecte d'aquest model energètic continua sent enormement capitalista i centralitzador. Tot i que defensem les energies renovables, la nostra proposta és, a part que s'hagin de crear empreses solars públiques, que en els projectes que es facin hi hagi participació amb accions populars dels ajuntaments i els afectats.»

–I a Catalunya?

–«Catalunya hauria pogut liderar a l'Estat espanyol la revolució econòmica mediambiental, i l'hem perduda. Fa trenta anys s'hauria d'haver iniciat aquest procés, i el president Pujol no va estar per la feina. Podent liderar aquest sector perquè tenim energia eòlica, tenim energia solar, tenim energia geotèrmica, ens ho hem deixat perdre. A la llarga acabarem depenent de multinacionals i empreses que no són catalanes. A Catalunya no hi ha un lideratge del tema energètic. Ara es volen tornar a recuperar les mines d'urani, per allargar la vida de les nuclears fins a seixanta anys, amb el risc que això suposa.»

–Pujol no va fer cap aposta per les energies alternatives?

–«Pujol es mofava de les energies renovables; si li preguntaves pel tema deia que la solució era l'energia nuclear. Pere Durant Farell li havia venut molt bé la política nuclear, i la prova és que ara CiU amb el programa europeu ha tornar a obrir la caixa de Pandora del tema nuclear. És preocupant.»

–Amb la crisi econòmica i energètica global, no és lògic que es torni a apostar per l'energia nuclear?

–«La crisi del sistema dóna possibilitats enormes per fer un canvi en el sistema, amb idees que nosaltres hem defensat tota la vida. Totes les idees ecologistes poden ser ara el motor de l'economia, però hi ha resistències.»

–Resistències que abonen les tesis nuclears?

–«Per crear l'estructura d'una central nuclear es triguen vint anys, i tenim una tecnologia obsoleta de trenta anys, que ens genera uns problemes enormes pel que fa a la dependència de l'urani, controlat per determinats països. I el tema de l'aigua? A França, el 40% de l'aigua que es consumeix se la mengen les centrals nuclears. Amb una crisi energètica de l'aigua, les nuclears són una solució obsoleta. És un error. Si CiU guanya les eleccions a Catalunya i opta per l'energia nuclear, hi haurà una mobilització molt important.»

–La solució és l'energia eòlica?

–«A Catalunya vam ser els primers a donar suport a cooperatives que han triomfat, com ara Ecotècnia, que havia de ser una gran empresa eòlica catalana. Cal preguntar-se per què va acabar a les mans de Mondragón i ara d'Alstron, que indirectament té negocis nuclears. Per què no se li va donar suports tot i ser una empresa autènticament catalana? Ens ho vam deixar perdre en l'època de Pujol.»

Treballa el tema ambiental en els fronts de l'empresa, com a consultor ambiental, en l'associatiu, dins de l'Associació Una Sola Terra, i en la política, amb Els Verd Alternativa Verda

Rossana Rossanda: 'L'esquerra no ha passat el dol de la Unió Soviètica'

2009-05-25T00:20:00.000-07:00

Entrevista amb la política i periodista italiana, fundadora del diari comunista Il Manifesto

'Ningú no ha fet mai encara una anàlisi profunda de la caiguda de la Unió Soviètica; i sense aquesta anàlisi, l'esquerra no superarà les dificultats actuals.' D'aquesta manera la històrica periodista italiana, fundadora del diari comunista Il Manifesto i ex-diputada al parlament italià, Rossana Rossanda (Pola, 1924), sintetitza 'el mal moment' que viu l'esquerra a Europa. En aquesta entrevista, Rossanda també parla de les eleccions italianes, del maig del 68 i del paper de la dona en la política.

Per Rossanda, l'esquerra europea ha de fer dues reflexions importants: en primer lloc, què va fallar en les idees socialistes de la Unió Soviètica i, en segon lloc, començar a donar resposta als grans debats mundials derivats del 'triomf del capitalisme', aportant una visió política més global. 'Abans s'ocupaven fàbriques; ara, la fàbrica se'n va a un altre país abans de ser ocupada', explica.

Sobre el resultat de les eleccions italianes, Rossanda entén que la societat ha castigat l'esquerra després de la 'gran decepció' del govern de Prodi: 'no ha estat una reacció política, sinó emotiva'. La periodista explica així el canvi a l'Ajuntament de Roma, que per primera vegada ha passat a mans de la dreta amb un nou batlle, Gianni Alemanno, d'Aliança Nacional.

Rossanda també és crítica amb el paper de la dona a la política. 'Cada vegada hi ha més dones als governs, però aquestes dones no són capaces d'instaurar les hipòtesis del moviment feminista.' Un moviment que, per cert, va rebre un gran impuls arran del maig del 68, perquè va servir, entre més coses, perquè les dones s'adonessin que 'els homes del 68 eren iguals que els d'abans'. Per Rossanda, d'aquell mes de maig, en resta ben poca cosa.
Rossana Rossanda, que és a Barcelona convidada per la Universidad Nómada amb el suport de l'Ateneu Candela de Terrassa i del col·lectiu EXIT (Experimentar, Inventar i Transformar), va ser elegida diputada al parlament italià l'any 1963 pel Partit Comunista Italià. L'any 1969 va fundar el diari Il Manifesto juntament amb Lucio Magri. De les seves obres, se'n destaquen 'L'anno degli studenti' (1968), 'Viaggio in Spagna' (1977), 'Anche per me, Donna, persona, memoria dal 1973 al 1986' (1987) i la coneguda autobiografia 'La ragazza del secolo scorso' (2005).

noticia de Vilaweb

Roger Cassany

Entrevista a la Nit i el Dia 07/05/2008

Dissabte antològic

2009-05-21T09:02:00.000-07:00

Per David Fernandez "Dissabte antològic, insondable encara, entre la Vall d'en Bas i la Fageda d'en Jordà. Arran de terra, de dignitat i de memòria, tot escoltant en Josep Canal, de noranta-un any. 'Mireu què us dic: des del 18 juliol de 1936 no hi hagut un sol dia de democràcia plena a casa nostra.' El subconscient, traïdor a voltes i lúcid sovint, remet sense embuts a l'enèsim procés d'il·legalització de D3M, escomès la vigília per l'infal·lible Garzón. De la demanda de democràcia plena per a tres milions, a l'apartheid i l'excepció per a 150.000. Déjà-vu inquisitorial via Audiencia Nacional. Sant tornem-hi. En Josep, inesgotable somriure que ens tracta de vostè, és un dels darrers testimonis vius dels afusellaments franquistes al cementiri de Paterna. Rere un 'Bon dia' amable, enmig de la ventada, rebufa cartografia vital de presentació: 'He viscut dotze anys de súbdit d'Alfons XIII, sis lliure, tres en guerra, quaranta sota dictadura i trenta, de nou, de súbdit del Borbó.' Quan no vius en un país normal, aquestes coses passen. Que et retrobes de sobte amb la vella memòria, t'estampa la realitat als morros i tornes de cop al futur que ens correspon. 'Dinarem a la cooperativa', diu. I hi enfilem. Al cotxe, li suggerim que es posi el cinturó. I amb el somriure inalterat, inalterable, etziba: 'Sí, sí. És clar, Sóc anarquista, però organitzat.' Mentre despulla incògnites, parlem de tot. Del futbol, passant pel front de Terol, als Reis de l'Orient. 'Jo vaig deixar de creure en els reis quan vaig veure que, als nens del carrer, que eren els que feien més bondat, no els duien res.' Paraules i enginys que ens retrotransporten directament al mail obert de l'Andreu Barnils del 5 de gener: els reis del futur vull que siguin així. Com qui no vol la cosa, aprofita que parla de monarques per afegir-hi: 'Per cert, jo, al rei, només li faria tres preguntes: si va jurar els 'Principios Fundamentales del Movimiento' per convicció o per oportunitat; si el 23-F sabia res i què en sabia; i, per curiositat, m'agradaria molt saber si en el cas que no fos rei, seria monàrquic.' A baix i a l'esquerra, a peu de carrer, cal dir-ho, aquestes coses passen: que el país hi és encara. Sencer i incorregible. Càustic i dràstic. Irreverentment lliure: sobreviu neuroconnectat amb la memòria. El vent el despentina, ulleres de pasta, quan ens recorda, mirada fita i perduda alhora, que a Paterna recollia el cadàver d'en Domènec d'Olot, afusellat el 1942 contra la tàpia d'un cementiri on esmicolaven tot un país. Calla, respirem plegats, i torna a esbossar el país. I l'economia en crisi. 'El capitalisme es morirà d'èxit, ja ho dèiem. Fa molts anys. En aquest país nostre, on tothom és avui milionari. Per actiu o per passiu. Perquè té o perquè deu. Ara..., si volguéssim, els treballadors i treballadores li podríem donar la quitança en dos minuts.' Matisa el matís: 'He dit si volguéssim.' Aquí està la qüestió. La voluntat de llibertat i de justícia. Ho diu convençut fins al moll de l'ós de la fidelitat. Medul·la espinal republicana que crida contra el vent: 'Mai no es pot dir, però, si no fos per la guerra, Catalunya seria un dels països més avançats del món: cultura, educació i salut serien lliures i gratuïtes.' Fites encara pendents, quan diu més. Tret a la consciènci! a: 'Fixeu's-hi: ara tothom vol guanyar calers; abans el màxim desig era de ser professor. Carai!' Passió permanent per la pedagogia i sornegueria a prova de bombes: 'Déu? No sé si existeix. Però, si existeix, no em quadra res. L'única cosa que desitjo és que, si hi ha cel, no hi hagi telèfons mòbils. Si us plau!' Ara que diuen que el país va perplex, a la deriva, en Josep ens torna als setges i als reptes contínuament. A la deriva, el país? O nosaltres? 'Ostres quina barra! Trenta anys i encara no saben resoldre això del finançament. S'han begut l'enteniment.' Per acabar, va filant prim: 'Ja em diràs. Una república sense republicans no va enlloc.' És l'emplaçament directe a les tasques pendents i al fet que tot comença en un mateix; que ja n'hi ha prou de queixar-se; que cadascun de nosaltres pot fer molt més que no sembla i que la memòria i el futur són el nostre únic territori alliberat. Que disposem de la millor escola de respecte, llibertat i alliberament: l'antídot de la memòria. A vegades, només a vegades, aquestes coses passen... Que n'hi ha prou amb sis hores de conversa per a entendre l'ànima de la llibertat. Costa de deixar la Fageda. El temporal de memòria ha deixat, en un altre sentit, antagònic al climatològic, empremta, fonaments i seqüeles. Des del País Valencià, perquè la malaltia li va impedir de participar en l'homenatge antifeixista a Guillem Agulló, li hem portat el quadre de Toni Miró 'Tornarà el Sud'. Que ens dóna la clau de volta. L'alternativa és tornar al sud. Al sud de la memòria, per començar de nou, quan en Josep proclama: 'La pilota és sempre a la nostra teulada. En la capacitat de construir. L'alternativa és la verificació: demostrar amb fets (no paraules) la possibilitat real de construir comunitats amb justícia i en llibertat.' Cau la nit. Muts a crits, tornem en silenci amb l'Anna de Sallent i el Guillem de Borredà. Amb la mateixa certesa de la Montserrat Roig: homes i dones lliures que no van poder fer un món millor, però que en l'intent van esdevenir persones lliures i justes. Millors. Contra el cotxe, per la via comarcal de la lluita i contra les autopistes de l'absurd, ressonen contra el vent les quatre veritats de vida d'en Josep. Res no és per sempre. Ni les victòries ni les derrotes. Per això cal llaurar la terra cada dia: aquesta és l'única alternativa que tenim. Ens ho va suggerir a la Fageda, allà on s'està: és molt pitjor creure que saps on ets i no saber on vas, que no pas saber on redimonis som però tenir ben clar on volem arribar. Insondable huracà de memòria condensat en quatre paraules i sis i hores i escaig de retrobament amb la llibertat: 'Mireu què us dic: des del 18 juliol de 1936 no hi hagut un sol dia de democràcia plena a casa nostra...' És això que passa, Josep. És això que! ens passa. (I així ens van les coses: la medalleta al treball per a en Sentís. Com sis anys enrere: medalleta al civisme per al torturador Meliton Manzanas. Quin desori, mare!, quin desori.)"

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3446646

2009-04-24T09:11:00.001-07:00

Olot i el posmodernisme!

2009-04-16T08:33:00.000-07:00

Núria Rodríguez diu a l'article publicat a l’Accent número 148. És un article clarificador que exposa diversos aspectes d’algunes teories postmodernes.
L'article sencer i molt recomanable a "La fàbrica"
http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=487&Itemid=1
Be tot i que l'article es basa en l'anàlisi de la lluita feminista hi ha un parell de punts que en podem extreure'n coses molt interessants de la lluita anticapitalista.

(Jo Ta Ke per Trikizio "sense cedir fins a guanyar dur a l'enemic")

"Front les errades del passat, front la victòria del capitalisme, l’actitud general ha estat la renúncia, la resignació i la descreença. El postmodernisme neix d’eixe pessimisme, capaç de veure les errades del passat, capaç de viure el desempar del present però incapaç de construir en positiu. Ens ha permès tenir més en compte la diversitat, fent-nos entendre que cada problemàtica s’ha d’analitzar des de cada casa, que els discursos han de ser autòctons i no universals. El postmodernisme ens ha ensenyat a valorar les diferències i ens ha mostrat els perills del dirigisme no assembleari. Però les seues crítiques en molts casos han estat tant destructives que l’únic camí que queda seguir és la passivitat i l’individualisme. Els perills del treball col·lectiu, si no es cuida la llibertat personal, els ha conduït a l’individualisme. Estranya comunió la de la postmodernitat i el capitalisme que acaben provocant els mateixos efectes: la passivitat social i l’individualisme."
Podem extrapolar aquest postmodernisme a Olot i la Garrotxa? Bracons és la victòria del capitalisme, com ha afectat això en la mentalitat de la gent? Podem dir que amb Bracons ha instaurat el postmodernisme a la comarca? Molts han renunciat, altres s'han resignat i d'altres ja no creuen. Podem dir que diferents plataformes ens han ensenyat els perills del dirigisme no assembleari?
Podem dir que a Olot "hom és capaç de veure les errades del passat, capaç de viure el desempar del present, però incapaç de construir en positiu." Jo crec que ara per ara a Olot es viu aquesta circumstancia, i crec fermament que per superar-la és i serà necessària la coherència extrema, en siguin positius o negatius els seus efectes sobre nosaltres, però només així podrem superar els errors del passat, vehicular una eina que ens tregui del desempar actual i començar a construir alternatives en positiu.
Evidentment per mi l'única sortida, es basa en la coherència revolucionaria.Només seguiré aquest camí, el de la coherència, i m'apartaré, d'aquells que siguin coherents només quan convingui, hem de nedar en la coherència, hem de fer por per les conviccions defensades sobre la coherència, hem de ser els primers en donar exemple basant-nos en la coherència.

70 anys!

2009-04-07T01:22:00.000-07:00

70 anys després lluitem per recuperar la dignitat, 70 anys després la lluita continua.
una cançó que mi, representa entre d'altres drames, tot l'espoli cultural a que va ésser sotmès el país durant 40 anys, i llavors 30 anys més d'un silenci pretesament educatiu. Els únics que han patit castic som nosaltres i no els feixistes que varen afusellar, torturar i empresonar milers de lluitadors, i ara, aquests assasins, en democràcia segueixen justificant la pax franquista, sense cap mena de repercussió, i quan nosaltres volem recuperar els nostres ens diuen que no podem posar els morts sobre la taula, quina barra, quina transciò tant equitativa.

Corrandes de l'exili.
Lletra : Pere Quart

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.

"CONTRA EL CIMENT

2009-04-01T10:09:00.000-07:00

Noticia extreta del diari digital htt://www.llibertat.cat
Cançó de Pau Alabajos. "CONTRA EL CIMENT"

L' Assemblea de Maulets de la Garrotxa ha emès un comunicat on critica l'actuació del tripartit i remarca que "Bracons és avui el símbol d'una economia en crisi, d'una economia obsoleta. Bracons és la dignitat podrida de bona part de la classe política catalana".

*Plantació de creus en l'acte d'Enterrament de la Vall el 14 de febrer de 1999

La plataforma Salvem les Valls expressarà el seu rebuig a l'eix Vic-Olot per Bracons el pròxim 3 d'abril, just el dia que s'obrirà el túnel de Bracons, amb una concentració a la rotonda del Polígon de la Serra, a Sant Esteve d'en Bas (Garrotxa). Tot el que la mobilització té un caràcter testimonial serà per demostrar que encara hi ha gent que s'hi oposa i recordar que 'seguiran alerta' davant els possibles canvis d'usos dels sòls.

La manifestació s'ha convocat a les 15:30h de la tarda, a la rotonda del polígon de la Serra, a Sant Esteve d'en Bas, just al punt on hi ha previst que s'obri el trànsit de Bracons.

Els membres de la plataforma se senten 'decebuts' al creure que aquesta infraestructura 'es mereixia un debat molt més en profunditat' del que es va arribar a fer, sobretot escoltant les opinions de tècnics i científics, i creuen que s'ha fet amb una 'mancança democràtica important'.

Però no tot és negatiu. La plataforma també se sent 'satisfeta' per la feina feta i el ressò mediàtic que s'ha generat, sobretot perquè Bracons s'ha convertit en l'emblema d'una 'nova cultura del territori', on les persones 'es qüestionen allò que anys enrere era inqüestionable', com ara una carretera d'aquestes magnituds.

'Molta gent s'ha adonat que determinades actuacions no necessàriament volen dir progrés, que cal també conservar el territori i desenvolupar-lo amb altres activitats, i no pensar que la solució ve donada amb una xarxa de carreteres com a única opció'.

Salvem les Valls denuncia la 'pressa' amb què els grups polítics han volgut tirar endavant un projecte que es va començar a gestar a partir de l'any 1994, i evitar així que amb el temps 'es pogués qüestionar encara més i s'acabés aturant'. Segons Valls, alguns sectors polítics i econòmics estaven 'obsessionats' per aconseguir, fos com fos, tenir obert Bracons, sobretot quan es va veure que hi havia una clara oposició de la societat i de determinats col·lectius.

Ara que el túnel de Bracons ja és una realitat, però, consideren que caldrà 'estar alerta' als possibles canvis d'usos dels terrenys pròxims a aquesta nova via. Segons explica Valls, una carretera 'sempre obre expectatives d'usos en el sòl, a nivell d'urbanisme o nous espais logístics', i per tant s'haurà d'evitar que 'trenquin l'estructura econòmica i del paisatge'.

En aquest sentit, volen que hi hagi una intervenció pública decidida, que garanteixi la preservació de sòls agrícoles, espais naturals protegits i la fesonomia del paisatge. I recorden que casos com l'obertura del túnel del Cadí, que va connectar amb la Cerdanya i Barcelona amb el conseqüent creixement urbanístic i especulatiu, que no es poden tornar a produir. 'Això és el que podria passar aquí i ho volem evitar'.

*Generalitat de Nadalunya Sí al Canvi de debò. L'EIX VIC OLOT més aprop. Junts anem a més. Política a Bracons

Comunicat de Maulets

El túnel de tots els colors
D’ençà que els promotors de l’obra van presentar el primer projecte, el 1994, de construcció de la faraònica via de comunicació, Maulets va participar en els actes que es varen anar succeint, conferències, recollida de signatures, marxes populars, concerts, concentracions, manifestos… que van aplegar un bon nombre d’entitats i ciutadans ben diversos amb un únic objectiu: la defensa del poc que ens queda de patrimoni natural i donar a coneixer les alternatives al projecte. No hem d'oblidar els suports rebuts per referents de la cultura com Gerard Quintana o Lluís Llach, tots/es units per fer front a l'autopista de l'absurd.

Van canviar els colors a la generalitat, però ha quedat sobradament demostrat que ells, segueixen sent els de sempre: l'autoanomenada "classe" política que no escolta, empresaris que sols miren els seus propis interessos i sobretot determinats individus que esperen amb neguit poder especular amb el sol agrícola.En els darrers anys, anys d'una prosperitat indecent dels lobies de pressió,ara immersos en una crisi que resulta que hem de pagar altre cop els de sempre, és a dir nosaltres, hem vist com arreu dels Països Catalans es convertia la nostra terra en un país de pòrtland i formigó, on la cultura de la sostenibilitat ha brillat per la seva inexistència, on la veu de les ciutadanes i ciutadans ha estat ofegada per un suposat interès general i un bé comú. La sobre construcció al País Valencià, la corrupció urbanística a les illes, o de més a prop , l'inparable MAT , el Transvasament en noves formes però en el mateix fons, el quart cinturó ara ronda i ara Bracons, etc.... ens ha demostrat el poc valor, que per alguns tenen els colors i de la paraula.

Algú va dir que Bracons serviria per prendre el pols del canvi dels nous llogaters de la generalitat, doncs be aquesta setmana queda pales el canvi que tant preconitzaven CAP. Per Maulets Bracons és l'impacte més visible d'una economia basada en el creixement especulatiu, basada en els recursos finits com el petroli, basada en el benefici immediat d'uns pocs, basada en un creixement exponencial insostenible, Bracons és avui el símbol d'una economia en crisi, d'una economia obsoleta. Bracons és la dignitat podrida de bona part de la classe política catalana. Bracons ens ha demostrat que governi qui governi nosaltres perdem. Però, malgrat Bracons, Maulets seguirem lluitant en la defensa del Territori, per nosaltres Bracons no és una derrota és la demostració que al regim polític actual no se l'ha ni de refundar, ni de replantejar, ni mantenir-lo. Cal canviar de sistema. Des de l'assemblea de maulets de la Garrotxa creiem que Bracons no soluciona les problemàtiques que afecten el jovent garrotxí, com per exemple la necessitat d' un transport public, de qualitat i digne, ja que Bracons s'ha fet per uns altres interessos, no pels de la majoria. Maulets treballarem per crear alternatives, denunciarem els excessos del capital, del caciquisme, i de la manipulació informativa, que constantment pretén mantenir-nos domesticats i desmotivats. Davant Bracons, Bolonya, la MAT, el pla CAUFEC, el Quart Cinturó etc... recordem les paraules de Manuel de Pedrolo, "Cal lluitar fins i tot quan no serveix per res", però des d'aquí diem que totes les lluites sumen, es guanyin o es perdin, cada una d'elles suma, i cada cop som més, i cada cop més forts. Cada cop son més les alternatives a l'ordre establert i cada cop més visibles, i cada cop els costa més silenciar-les. Maulets treballem i lluitem per un millor esdevenidor, sabem que guanyarem perquè la força i el futur dels Països Catalans és a les nostres mans, a les mans dels i les joves que ens neguem a perpetuar l'estat actual de les coses. Pel futur dels Països Catalans organitza't i lluita. Independència i socialisme.

Assemblea de Maulets de la Garrotxa 31 de Març de 2009

Quo vadis....

2009-03-24T10:37:00.000-07:00

M'agrada sentir-me identificat amb la gent que sap escriure. I aquest és el cas de l' article penjat per Joan Teran de la CUP de Molins. Quan em sento identificat amb qui sap escriure, en certa manera és com si la persona que sap escriure em dones la raó, tot i que en molts casos, la majoria vaja, no els conec de res i en alguns casos son gent d'altres països i inclús d'altres continents.

"Quantes vegades haurem discutit les contradiccions de la lluita institucional, i haurem arribat a la mateixa conclusió: per sí sola, la lluita institucional és incapaç d’aconseguir la transformació de la societat. I encara tenint en compte aquesta precaució, n’hauríem d’afegir una altra: l’efecte dissuasiu que podria tenir sobre alguns companys, si fessin cas de la il·lusió que les coses poden canviar realment gràcies a la tasca institucional.

Sense un moviment organitzat al carrer, la lluita institucional no pot servir sinó per legitimar unes institucions que existeixen per gestionar els conflictes socials en benefici d’aquella classe social que detè el poder. Per tant, nosaltres l’haurem d’utilitzar amb la finalitat contrària: per convertir-la en una eina al servei dels i les desposseïdes, al servei dels que qüestionen el poder.

.......................

La (curta) experiència de dos anys dins l’Ajuntament, ens ha demostrat que soles no podem. Si algú creia que ara que algunes CUP han aconseguit representació institucional als seus pobles ha arribat el moment de ”fer política de debò“ (com si fins ara no n’haguéssim fet, de política), ara penso que més que mai, és el moment de seguir fent la política que sabem fer, des de dins i des de fora de les institucions: la política dels de baix, des de la base, la política de l’agitació i la propaganda, d’explicar pacientment els problemes que tenim a la gent, de l’educació en les assemblees i en el treball col·lectiu; en resum, la política de l’antagonisme amb els responsables de l’opressió sobre els Països Catalans i la seva classe treballadora.

Durant aquest temps, n’hem après una mica. Però encara hi haurem de posar molta més imaginació per seguir fent arribar la nostra veu a més gent, i posar més esforç en denunciar les injustícies de cada dia. Tenint present que, al capdavall, el que importa és que la lluita sigui al carrer."

Joan Teran, militant d'Endavant i membre de la CUP de Molins de Rei, per al setmanari Directa.

Espero que ajudi a la reflexió.

I va de cançons

2009-03-16T04:19:00.000-07:00

"Et cobriran de blasmes" és una cançó de " Els Esquirols", feta l'any 81 i dedicada als presos de Terra Lliure. La cançó ara la versionada d'una manera molt ben feta, ja que transmet el sentiment que mereix, el grup Aramateix. En certa manera aquesta cançó també parla de molts de nosaltres, que contínuament ens cobreixen de blasmes, però el vent deixarà de fer-los cas, ja que el més important de tants blasmes, és no defallir, i mantenir-se ferm en la veritat, ja que la veritat sempre és més forta que cap mentida per més ben estructurada que estiga.
Fa molt temps quan era petit, li vaig preguntar al pare que que era la política, la resposta fou, la política és l'art de dir mentides, l'art d'enganyar. Doncs be han passat anys i estic content de la meva militància política, perquè precisament és una militància de veritats, contraria a la política oficial, així doncs fem política d'oposició perquè exposem veritats. El que ens fa diferents son les veritats que diem i que es converteixen en denuncies, davant la falsedat dels elements polítics. De vegades em sembla que una mentida ben argumentada podrà esbiaixar la veritat, en certa manera a passat a Olot això, però be els temps és el temps, i les mentides sempre s'ensorren per si mateixes. I per més blasmes que facin per cobrir-nos, mai podran amb el pes de la veritat i el vent se'ls endurà i no els faran cas.
Us deixo una imatge d'una altre època. Enguany fa setanta anys de la derrota, els van cobrir de blasmes durant 40 anys, i després 30 anys més de silenci, però ningú podrà esborrar de la memòria aquells que lluitaren per la llibertat.

EL COBRIRAN DE BLASMES Et cobriran de blasmes però el vent no els farà cas. Voldran sembrar la fosca però els ulls hi veuen clar. Podran cosir-te els llavis però d’altres s’obriran i clamaran invictes la terra, llibertat. I els mots que ara t’empasses les reixes no sabran que són secrets que l’aire contra elles va dreçant. Damunt les teves passes les nostres fendiran les aigües prohibides de l’alliberament.

Ovidi Montllor

2009-03-14T07:58:00.000-07:00

Els banyetes.
Lletra i Música: Ovidi Montllor
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes !
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes !
El dominiés molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben !
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o alló primer que trobis.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada !
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.

Les reflexions d'en Pedro Brenes

2009-02-17T07:14:00.000-08:00

Pedro Brenes és militant del Partido Revolucionario de los Comunistas de Canarias. Treball editat a Independencia y Socialismo, Portaveu Digital del Partit Revolucionari dels Comunistes Canaris.

http://independenciaysocialismo.wordpress.com/

D'aquest article de Pedro Brenes, podríem fer-ne força reflexions i força extenses. La primera part m'ha recordat en certa manera als inicis del llibre de la Núria Cadenes, "EL CEL DE LES OQUES". No perquè tinguin cap semblança, sinó pels paral·lelismes que hi he trobat jo
El llenguatge que fa servir a algú li pot semblar una mica desfasat, però l'important no és el llenguatge utilitzat sino el missatge que transmet.

Aquest article l'he tret de la fàbrica http://www.fabrica.cat Espai de producció i reproducció d'idees dels Països Catalans.

"El Treball de masses i els comunistes

"És molt conegut el precepte segons el qual el revolucionari ha de moure's entre les masses populars com un peix a l'aigua. I que ha d'estar obligatòriament on estiguin les masses, integrat en cada lluita reivindicativa, situat en la primera fila de cada mobilització i a l'avantguarda de la defensa dels drets dels pobres i dels oprimits.

No obstant això, alguns, per ignorància o per vanitat, entenen això com que el líder polític és el protagonista i el intèrpret imprescindible que, suplantant als treballadors, es separa i es distingeix d'ells, assumint il·legítimament la seva representació.

Així, progressivament, es dediquen a filtrar a través del seu prisma personal, cada vegada més petitburgès, satisfets del seu orgull de "caps" i de la seva poca modèstia, els veritables interessos immediats i generals del poble, convençuts que només ells estan capacitats per a decidir què han de pensar i què han de fer els treballadors.

El pobre i limitat horitzó teòric que els caracteritza, els condueix inevitablement a la supèrbia i la pedanteria, transformant-los ràpida i irreversiblement en buròcrates engreïts. Arribats a aquest punt, els "líders dirigents" i els "militants" d'aquests grups socials, sindicals i polítics reformistes i burocratitzats, insisteixen a disminuir la importància de les tasques d'agitació, propaganda i organització de les masses populars, limitant-se a llançar consignes i crides que, suposadament, han de ser obeïdes i seguides al peu de la lletra, encara que els treballadors no hagin participat en la discussió ni en l'elaboració de les consignes i les mobilitzacions. Sol ocórrer que quan la crida llançada per ells no obté l'esperada resposta, els buròcrates acaben per culpar al poble del que no són més que els seus propis errors teòrics, polítics i organitzatius. I tampoc és rar que, justificant-se interessadament en l'"apatia" i la "ignorància" del poble, es converteixin en col·laboradors de l'Estat burgès acordant, en nom dels treballadors i a esquena d'aquests, pactes i arranjaments favorables als empresaris explotadors i a les institucions del seu Estat.

Al·lèrgics al treball polític de masses, sempre incòmodes davant la participació directa i assembleària dels veritables protagonistes dels canvis socials, passen el temps entre reunions i discussions endògenes, debats bizantins allunyats d'una realitat social que no volen veure i que, en el fons, els interessa poc i manifestant-se amb els seus "militants" pensant més en la premsa burgesa i en les cadenes de televisió, que en la conscienciació i la participació de les masses.

Sota la pressió de l'explotació i l'opressió de la societat burgesa, els treballadors reaccionen espontàniament amb rebel·lia, protestes i, finalment, amb la lluita oberta contra la deterioració de les seves condicions de vida, les retallades de drets laborals, la degradació dels serveis públics, la carestia i l'atur.

Els comunistes, com avantguarda organitzada i conscient de la classe obrera, hem d'integrar-nos en aquestes lluites no per canalitzar-les i neutralitzar-les "democràticament", com fan els socialdemòcrates de tot color amb la intenció que en cap cas es qüestionin les bases fonamentals de la societat burgesa: la propietat privada dels mitjans de producció i el monopoli de la violència en mans de l'Estat dels banquers i els grans empresaris capitalistes, sinó per a substituir l'espontaneïtat i l'anarquia per la consciència i l'organització.

Dotar al moviment reivindicatiu espontani de les masses de la necessària coherència teòrica, ideològica i política. Elevar el nivell de consciència dels treballadors explicant, pacient i sistemàticament, l'origen i les causes de la seva situació. Sintetitzar en consignes clares i justes l'essència de les necessitats i les aspiracions populars.

Demostrar i descobrir, per mitjà d'una propaganda eficaç i d'una agitació massiva, sistemàtica i planificada, que només la participació conscient de tot el poble permet arrencar a l'Estat burgès certes millores i reformes favorables als treballadors i que, en definitiva, únicament la destrucció del règim social capitalista basat en l'explotació de l'home per l'home ens permetrà accedir a la societat socialista de la veritable democràcia, de la justícia, de la solidaritat entre tots els éssers humans i de la pau.

Per descomptat que per a assolir que els treballadors, o almenys les seves capes més avançades, arribin a un nivell de consciència política i d'organització suficients, és necessari que els revolucionaris dediquin molt temps i molt esforç per a contrarestar la tasca dels aparells ideològics i propagandístics de l'Estat burgès, que prediquen constantment el individualisme i la desorganització, denigren la lluita dels pobles contra el capitalisme i el imperialisme, i criden al menyspreu de l'activitat política democràtica i revolucionària.

Sí, ho sabem, això és "molt difícil". Però a cap veritable revolucionari, i molt menys a un comunista, la dificultat de la tasca pot resultar-li una excusa per a renunciar a combatre a l'enemic de classe en tots els terrenys. Per això hem de donar la batalla ideològica amb la mateixa intensitat i decisió que la batalla econòmica i la batalla política.

I aquesta tasca ha de fer-se inexcusablement al si de les masses, recollint d'elles i prenent sempre en consideració el seu estat d'ànim i el seu esperit de lluita, estimulant la seva participació en la presa de decisions a tots els nivells.

Aquí és important evitar plantejar tasques o consignes que els treballadors no estiguin encara preparats per a comprendre i defensar conscientment, és a dir, no avançar-se a les masses sinó dedicar tot el temps que sigui necessari a la propaganda i la formació. I, d'altra banda, no subestimar el nivell revolucionari arribat a, a través de l'aprenentatge de les lluites sectorials i per reformes, per la classe obrera, el que ens duria a retardar-nos en relació a ella.

I, per descomptat, no tractar mai de substituir a les masses populars. Fugir de la idea arrogant que les nostres teories i les nostres ocurrències individuals o de partit són les millors i no tenen discussió. Per contra, mantenir-se sempre disposats a aprendre de les masses que, amb freqüència, superen a la seva pròpia avantguarda en els moments que s'aguditza la lluita de classes.

Els comunistes formem part de la classe obrera però no estem "per damunt" d'ella. Se suposa que hem de constituir l'avantguarda organitzada de la classe. Però això cal demostrar-ho cada dia en el treball polític d'agitació, propaganda i organització, en l'estudi i la reflexió política, i des de la humilitat i l'autocrítica que ens lliuri de el individualisme, la supèrbia i els reflexos intel·lectuals i ideològics petitburgesos."

Us deixo un fragment del vídeo on s'explica els inicis de la revolució a Veneçuela."Venezuela Bolivariana: People and Struggle of the Fourth World War" produït per Calle y Media, podriem dir que reflecteix molt be les tasques que Pedro Brenes diu que s'han de desenvolupar dins els moviments socials i obrers.

(esta pelea no és de Chavez, esta pelea és del pueblo)

Homenatge als Maquis. CNT Olot.

2009-02-03T03:43:00.000-08:00

Aquesta setmana es compleixen 70 anys de l'entrada de l'exèrcit franquista a la ciutat d'Olot i des de la CNT d'Olot s'ha preparat un homenatge a la resistència, als homes i dones que en ple franquisme van continuar la lluita clandestina a les muntanyes i a les ciutats.

Per això aquest proper dissabte s'ha organitzat la conferència " Ramon Vila, Marcel·lí Massana i Quico Sabaté, la guerrilla anarquista rural i urbana".

La presentació de l'acte anirà a càrrec de Gabriel Alcalde Gurt que va ser Director del Museu Comarcal de La Garrotxa de l'any 1983 fins al 1997.

Actualment és professor a la Universitat de Girona i director de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Els ponents de la conferència seran Josep Clara Resplandis que és professor d'Història Contemporània a la Universitat de Girona i autor de nombrosos treballs sobre el tema com “La primera oposició al franquisme:els grups clandestins a la demarcació de Girona 1939-1950” o “Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català” entre d'altres.

L'altre ponent serà Dolors Marín Silvestre, Doctora en Història Contemporània i que ha estudiat la història dels moviments socials europeus contemporanis. “Clandestinos: el maquis contra el franquismo 1934-1975” és un dels seus treballs relacionats amb aquesta temàtica.

L'acte es durà a terme a la sala d'actes de l'IMPC (davant l'estació d'autobusos) aquest dissabte dia 7 de febrer a les 16:30 hores. Tothom hi és convidat.

CNT Olot

+ info a:

http://olot.cnt.es/

Reflexions de Meredith Tax

2009-01-28T02:56:00.000-08:00

Meredith Tax és una escriptora feminista nord-americana, que fou membre del col·lectiu Bread and Roses, un dels primers grups socialistes-feministes de Boston.
Aquest article que és veritablament molt interessant, l'han traduït les dones del col·lectiu La Paella pel mànec.
Tot l'article complert el podeu trobar a http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=458&Itemid=1

Meredith Tax diu que "segons la teoria, encara que no tinguéssim una organització nacional o un partit d’esquerres que tractés qüestions múltiples, els nous moviments socials omplirien el buit." Però podem parlar de moviments socials a Olot? Jo crec, que ara per ara, no. Anys endarrere, semblava que sí. Teníem a la comarca diferents col·lectius, que en la lògica de la lluita, tot i les diferencies ideològiques, treballaven plegats en el sí dels insipients moviments socials de la comarca, que no van acabar de quallar. Des del meu punt de vista de tota aquella efervescència, només en resta la CNT, cap i casal actual de les lluites anticapitalistes de la comarca. Molts d'altres han acabat treballant, literalment, per la tercera via socialdemòcrata, i d'altres busquen entre "l'establishment" polític , un reconeixement com a entitat política,o com a individus més o menys actius. Meredith Tax parla així del que ha passat en molts col·lectius socialistes dels EEUU, "tots aquests moviments s’han vist afectats per l’aclaparador clima conservador dels últims vint-i-cinc anys, que els va empènyer a assumir una postura defensiva. Han hagut de lluitar tan intensament per a preservar allò que han assolit, que no els ha quedat espai per a pensar sobre la forma d’avançar. " Fa poc, parlant amb un activista em deia que no havia vist mai la Garrotxa tant malament. Coincidíem en que una de les coses que va deixar més estabornida la comarca va ser Bracons. Salvem les Valls va acabar essent una eina, utilitzada pels que avui governen, per activa o per passiva. Això va crear frustració a molta gent, ja desgastada per tants anys i anys de lluita, i els que es van mantenir mes o menys ferms, van lluitar més per preservar que per avançar.
Això donà pas a una militància que no se sabia i que encara no se sap ubicar. La socialdemocràcia estén la ma, però crea una burocràcia força difícil de superar. Cosa que fa que les assemblees es tanquin a casa, i igual que el que diu Tax, El nivell de discussió es torna pobre; els debats existents tendeixen a ser acadèmics i improductius. En poques paraules, l’esquerra garrotxina no ha trobat encara una forma de recuperar-se de Bracons i dels petits però constants atzucacs. Moltes d’aquestes organitzacions s'han acabat convertint en organitzacions burocràtiques i verticals, marcades pel desig d’ascendir. La seva cultura organitzativa és corporativa: es concentren en aconseguir fons i subvencions, i pensen en termes de marques i de construcció del seu propi prestigi i participació en el mercat, no en la construcció d’un moviment ampli."
Ara be, sóc del parer que ara es comença a sortir d'aquests anys difícils, cada dia hi ha més i més gent que de manera autònoma comença a reorganitzar una alternativa, tenim la cooperativa de consum, la CNT farà homenatge als maquis, gent treballant a l'entorn de l'ILP per l'abolició de les curses de braus, gent formant-se pel decreixement, joves amb inquietuds comencen a veure la necessitat d'organitzar-se.... i davant de tot això tard o d'hora sorgirà un nexe d'unió entre totes aquestes persones, i es crearà el moviment social que ompli el vuit existent, i començarem a revestir la lluita, cada un en el seu espai, naturalistes, sindicalistes, juvenils, independentistes, però tots amb un enemic comú, una societat injusta.
Sóc del parer, doncs, que les coses no estan tant malament, i que de mica en mica tornarem a fer de la Garrotxa una comarca plena de lluites per a la millora social de tots/es, i que, a la fi, s'aconseguiran grans èxits.
Aquí un vídeo de record a totes aquelles persones que des del principi lluitaren contra l'autopista de l'absurd. Cal recuperar les ganes de somiar en un futur millor.

'Enderroquem la constitució espanyola, construïm la república dels Països Catalans'

2008-12-04T09:44:00.000-08:00

Des de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Girona i l'organització juvenil Maulets organitzem un seguit d'actes per mostrar el rebuig a la constitució espanyola en el seu 30è aniversari. La constitució espanyola és la base de tot el sistema polític, econòmic i judicial que des de fa dècades encadena a bona part dels Països Catalans i a la seva gent. És per això que, amb el lema 'Enderroquem la constitució espanyola, construïm la república dels Països Catalans', les organitzacions convocants us convidem a participar dels següents actes:

Dissabte 6 de desembre
Plaça Ovidi Montllor (antiga Plaça Constitució), Girona

A la una del migdia: Concentració per rebatejar la plaça
A les dues del migdia: Dinar popular 8 euros (amanida, botifarres, alternativa vegetariana, pa, postres i vi)
A les quatre de la tarda: Corrandes (Música improvisada) amb COR DE CARXOFA

Us hi esperem. Feu-ne la màxima difusió

CUP I MAULETS

Moviments d'emancipació Nacional

2008-12-03T08:29:00.000-08:00

Tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves. Una classe que combat aferrissadament totes les formes d'opressió no es pot mostrar indiferent davant l'opressió nacional; no pot, sota cap pretext, desentendre's del problema. La posició pseudo-internacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l'absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l'opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destints i a constituir-se en Estat independent si aquesta és llur voluntat. “Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí el programa de la democràcia obrera”.