Fredor popular i calor institucional. La història de sempre.

Com be diu la CUP de Girona, la constitució de la fundació príncep de Girona «és un exemple més de provincialisme i servilisme dels empresaris de les comarques gironines a una institució retrògrada, antidemocràtica hereva d'una dictadura...». Trobo molt interessant que el president de tal despropòsit sigui un il·lustre olotí Arcadi Calzada, i que just al seu costat en tingui un altre Domenec Espadalè. Això demostra el pès de l'oligarquia garrotxina dins les comarques gironines, i això ens demostra també, que tenim molta feina per fer, a la garrotxa, i una feina que serà dura, llarga, i complicada.

Felip de Borbó ja va visitar Girona el 21 d'abril del 1990 per assumir el títol de príncep de Girona. Xiulets i aplaudiments van coincidir amb l'arribada del Borbó. Les càrregues policials van acabar amb tres detinguts i un braç trencat d'un militant de l'Esquerra Independentista. El Punt titulava «Fredor popular i calor institucional».

De l'11 de setembre de 1714 a la Batalla de l'Ebre, i la reforma democràtica. El rei és rei perquè va jurar uns principis. I el seu fill serà rei perquè jurarà un principis. ( Artículo 2. La La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. Artículo 8. 1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.)

I aquí us deixo l' article d' Armand de Fluvià , aparegut l'any 2005 a Vilaweb, per contribuir al debat entorn de l'encert o no de crear una fundació amb el nom de "Princep de Girona". Parla dels estralls que suposà l'entrada de Felip de Borbo a Barcelona.

Crec que el monarca té l'obligació moral de demanar perdó a Catalunya (i també a Aragó i al País Valencià), pels estralls que el primer Borbó, i altres monarques que el van succeir, van cometre al Principat per tal d'anorrear la seva cultura

Vaig llegir, fa un dies, un interessant article de Xavier Roig, amb el títol de «Can Felip», sobre la insensibilitat de la corona espanyola respecte als perjudicis que ha comès amb Catalunya al llarg dels darrers tres-cents anys. Quan jo era monàrquic, també vaig escriure alguns articles, en altres diaris de Catalunya, i d'Espanya, queixant-me d'aquella insensibilitat i manca d'interès, no només amb relació als greuges comesos sinó també al poc interès per afalagar o atreure els catalans (no dominar el català -i el gallec i el basc-, tots els membres de la Reial Família, i no exigir que a Catalunya se'ls parli en català, no estar-se, els Reis i el Príncep, temporades a Catalunya, no usar els títols catalans de la casa reial ni exigir que a Catalunya se'ls denomini amb ells, etc.). També he acabat de llegir un llibre que m'ha colpit profundament i que faria d'obligatòria lectura a tots els catalans i als que no ho són, es tracta de Felip V contra Catalunya, del catedràtic d'història moderna igualadí Josep Maria Torras i Ribé, prologat pel Dr. Jaume Sobrequés. L'autor ha pouat no només en els arxius catalans, sinó també en els espanyols i els francesos, i ens ha descobert uns aspectes de la guerra fins ara desconeguts. Crec que el rei d'Espanya té l'obligació moral de demanar perdó a Catalunya (i també a Aragó i al País Valencià), per les barbaritats i els estralls que el primer Borbó, i altres monarques que el van succeir, van cometre al Principat per tal d'anorrear la seva llengua, la seva cultura, les seves institucions i la seva consciència com a poble i com a nació en un procés de desnacionalització que malauradament encara continua. Esgarrifa pensar en tot allò que va succeir en aquell moment crucial per a la nostra història: obligació d'hostatjar els soldats ocupants, que moltes vegades feien tota mena d'excessos i vexacions i violaven les dones de les cases que els acollien. Pobles incendiats i saquejats i amb les collites requisades als pagesos. Exigència, amb violència extrema i coacció, de contribucions extraordinàries als ciutadans tractant el país com de conquista. En represàlia per haver acollit o amagat patriotes, van ser cremades nombroses poblacions (Alforja, Arbúcies, Espinelves, Manresa, Moià, Pallejà, Peramola, la Pobla de Claramunt, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Martí Sarroca, Sant Pol de Mar, Sant Quintí de Mediona, Torelló, Viladrau, Vilassar, etc.). Deportació en massa de pagesos i de presoners al nord de França, per lliurar-los als camperols d'aquest país i fer-los treballar com a esclaus. Sotmetiment del territori a sang i foc. Cito només alguns exemples del que feien aquells ocupants: «Se hicieron prisioneros a muchos catalanes que luego fueron entregados a la horca y las poblaciones al incendio.» (Marqués de San Felipe). «Exterminar lo restante de estos canallas que infestan el país. Se hizo pasar a cuchillo a los prisioneros, menos algunos que mandé ahorcar, pegándole fuego después de esto a otros lugares. Ordené cortar la retirada a cientos de los rebeldes, de los quales los sesenta se pasaron a cuchillo... con lo qual lograba ya tenerlos más contenidos y menos orgullosos.» (Duc de Pòpuli). «Espero será del agrado de S.M. se practique ahora este castigo de ahorcarse este género de gentes, que por tantas causas lo tienen merecido, para que sirva de escarmiento y exemplo» (el general Bracamonte al rei). I un informe oficial esmenta que aquest general «apenas dió quartel a ningún catalán, los quales hizo ahorcar y pasar por las armas a su llegada a Vich». La política de repressió borbònica va ser perfectament planificada, amb premeditació i traïdoria, amb represàlies injustificades i de terra cremada, per provocar la desmoralització dels catalans. Va ser, com diu Torras i Ribé, «un dels primers intents a escala europea d'imposar una dictadura militar persistent sobre un territori considerat rebel i irreductible». El 1713, per exemple, Felip V va ordenar al duc de Populi que «si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse... se les pasará a todos a cuchillo y se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendría se execute así para escarmiento de los otros». Seguint les instruccions del rei, Populi va ordenar que s'apliqués sense contemplacions el denominat «diezmo de la horca», i s'executés de manera sumària, al marge de qualsevol formalitat de justícia, els presoners catalans. «Encargo», deia, «al marqués de Lede que haga ahorcar luego a todos los voluntarios y sus oficiales y que a los demás les eche a galeras. Haréis arrasar cualquier lugar murado o castillo y obligaréis al país a que abra caminos carreteros por todas partes y particularmente en la montaña, para facilitar la marcha de las tropas y paso de la artillería». Herois empresonats, penjats, esquarterats, escapçats (i els caps enviats a les poblacions d'origen), torturats, confinats a galeres, sense judici previ i amb els béns confiscats. No podem oblidar-ho i proposo que s'honri, amb làpides, noms de carrers i places a tots aquells que van lluitar pel manteniment dels nostres drets històrics, i les nostres constitucions. Amb la caiguda de Barcelona, es va tenir consciència que allò representava la fi i els Annals Consulars diuen «lo dia 13 se féu la entrega y se rendiu esta ciutat, perdent en est lamentable dia, ab sa pròpia sanch, tots los privilegis en tantes centúries gosats y amb tanta sang conseguits». La construcció de la Ciutadella, símbol del poder borbònic i amenaça constant, va representar la destrucció de 38 carrers, l'enderrocament de 1.016 cases i edificis i el bandejament de 6.380 persones. Una catàstrofe.