Les reflexions d'en Pedro Brenes

Pedro Brenes és militant del Partido Revolucionario de los Comunistas de Canarias. Treball editat a Independencia y Socialismo, Portaveu Digital del Partit Revolucionari dels Comunistes Canaris.

http://independenciaysocialismo.wordpress.com/

D'aquest article de Pedro Brenes, podríem fer-ne força reflexions i força extenses. La primera part m'ha recordat en certa manera als inicis del llibre de la Núria Cadenes, "EL CEL DE LES OQUES". No perquè tinguin cap semblança, sinó pels paral·lelismes que hi he trobat jo
El llenguatge que fa servir a algú li pot semblar una mica desfasat, però l'important no és el llenguatge utilitzat sino el missatge que transmet.

Aquest article l'he tret de la fàbrica http://www.fabrica.cat Espai de producció i reproducció d'idees dels Països Catalans.

"El Treball de masses i els comunistes

"És molt conegut el precepte segons el qual el revolucionari ha de moure's entre les masses populars com un peix a l'aigua. I que ha d'estar obligatòriament on estiguin les masses, integrat en cada lluita reivindicativa, situat en la primera fila de cada mobilització i a l'avantguarda de la defensa dels drets dels pobres i dels oprimits.

No obstant això, alguns, per ignorància o per vanitat, entenen això com que el líder polític és el protagonista i el intèrpret imprescindible que, suplantant als treballadors, es separa i es distingeix d'ells, assumint il·legítimament la seva representació.

Així, progressivament, es dediquen a filtrar a través del seu prisma personal, cada vegada més petitburgès, satisfets del seu orgull de "caps" i de la seva poca modèstia, els veritables interessos immediats i generals del poble, convençuts que només ells estan capacitats per a decidir què han de pensar i què han de fer els treballadors.

El pobre i limitat horitzó teòric que els caracteritza, els condueix inevitablement a la supèrbia i la pedanteria, transformant-los ràpida i irreversiblement en buròcrates engreïts. Arribats a aquest punt, els "líders dirigents" i els "militants" d'aquests grups socials, sindicals i polítics reformistes i burocratitzats, insisteixen a disminuir la importància de les tasques d'agitació, propaganda i organització de les masses populars, limitant-se a llançar consignes i crides que, suposadament, han de ser obeïdes i seguides al peu de la lletra, encara que els treballadors no hagin participat en la discussió ni en l'elaboració de les consignes i les mobilitzacions. Sol ocórrer que quan la crida llançada per ells no obté l'esperada resposta, els buròcrates acaben per culpar al poble del que no són més que els seus propis errors teòrics, polítics i organitzatius. I tampoc és rar que, justificant-se interessadament en l'"apatia" i la "ignorància" del poble, es converteixin en col·laboradors de l'Estat burgès acordant, en nom dels treballadors i a esquena d'aquests, pactes i arranjaments favorables als empresaris explotadors i a les institucions del seu Estat.

Al·lèrgics al treball polític de masses, sempre incòmodes davant la participació directa i assembleària dels veritables protagonistes dels canvis socials, passen el temps entre reunions i discussions endògenes, debats bizantins allunyats d'una realitat social que no volen veure i que, en el fons, els interessa poc i manifestant-se amb els seus "militants" pensant més en la premsa burgesa i en les cadenes de televisió, que en la conscienciació i la participació de les masses.

Sota la pressió de l'explotació i l'opressió de la societat burgesa, els treballadors reaccionen espontàniament amb rebel·lia, protestes i, finalment, amb la lluita oberta contra la deterioració de les seves condicions de vida, les retallades de drets laborals, la degradació dels serveis públics, la carestia i l'atur.

Els comunistes, com avantguarda organitzada i conscient de la classe obrera, hem d'integrar-nos en aquestes lluites no per canalitzar-les i neutralitzar-les "democràticament", com fan els socialdemòcrates de tot color amb la intenció que en cap cas es qüestionin les bases fonamentals de la societat burgesa: la propietat privada dels mitjans de producció i el monopoli de la violència en mans de l'Estat dels banquers i els grans empresaris capitalistes, sinó per a substituir l'espontaneïtat i l'anarquia per la consciència i l'organització.

Dotar al moviment reivindicatiu espontani de les masses de la necessària coherència teòrica, ideològica i política. Elevar el nivell de consciència dels treballadors explicant, pacient i sistemàticament, l'origen i les causes de la seva situació. Sintetitzar en consignes clares i justes l'essència de les necessitats i les aspiracions populars.

Demostrar i descobrir, per mitjà d'una propaganda eficaç i d'una agitació massiva, sistemàtica i planificada, que només la participació conscient de tot el poble permet arrencar a l'Estat burgès certes millores i reformes favorables als treballadors i que, en definitiva, únicament la destrucció del règim social capitalista basat en l'explotació de l'home per l'home ens permetrà accedir a la societat socialista de la veritable democràcia, de la justícia, de la solidaritat entre tots els éssers humans i de la pau.

Per descomptat que per a assolir que els treballadors, o almenys les seves capes més avançades, arribin a un nivell de consciència política i d'organització suficients, és necessari que els revolucionaris dediquin molt temps i molt esforç per a contrarestar la tasca dels aparells ideològics i propagandístics de l'Estat burgès, que prediquen constantment el individualisme i la desorganització, denigren la lluita dels pobles contra el capitalisme i el imperialisme, i criden al menyspreu de l'activitat política democràtica i revolucionària.

Sí, ho sabem, això és "molt difícil". Però a cap veritable revolucionari, i molt menys a un comunista, la dificultat de la tasca pot resultar-li una excusa per a renunciar a combatre a l'enemic de classe en tots els terrenys. Per això hem de donar la batalla ideològica amb la mateixa intensitat i decisió que la batalla econòmica i la batalla política.

I aquesta tasca ha de fer-se inexcusablement al si de les masses, recollint d'elles i prenent sempre en consideració el seu estat d'ànim i el seu esperit de lluita, estimulant la seva participació en la presa de decisions a tots els nivells.

Aquí és important evitar plantejar tasques o consignes que els treballadors no estiguin encara preparats per a comprendre i defensar conscientment, és a dir, no avançar-se a les masses sinó dedicar tot el temps que sigui necessari a la propaganda i la formació. I, d'altra banda, no subestimar el nivell revolucionari arribat a, a través de l'aprenentatge de les lluites sectorials i per reformes, per la classe obrera, el que ens duria a retardar-nos en relació a ella.

I, per descomptat, no tractar mai de substituir a les masses populars. Fugir de la idea arrogant que les nostres teories i les nostres ocurrències individuals o de partit són les millors i no tenen discussió. Per contra, mantenir-se sempre disposats a aprendre de les masses que, amb freqüència, superen a la seva pròpia avantguarda en els moments que s'aguditza la lluita de classes.

Els comunistes formem part de la classe obrera però no estem "per damunt" d'ella. Se suposa que hem de constituir l'avantguarda organitzada de la classe. Però això cal demostrar-ho cada dia en el treball polític d'agitació, propaganda i organització, en l'estudi i la reflexió política, i des de la humilitat i l'autocrítica que ens lliuri de el individualisme, la supèrbia i els reflexos intel·lectuals i ideològics petitburgesos."

Us deixo un fragment del vídeo on s'explica els inicis de la revolució a Veneçuela."Venezuela Bolivariana: People and Struggle of the Fourth World War" produït per Calle y Media, podriem dir que reflecteix molt be les tasques que Pedro Brenes diu que s'han de desenvolupar dins els moviments socials i obrers.

.

(esta pelea no és de Chavez, esta pelea és del pueblo)