Fermesa!

"Ni cínics ni desmoralitzats érem nosaltres quan pels carrers d’Olot, enlairàvem tristes banderes cridant a resistir, a resistir, a resistir. Al Casal de la Joventut, ja s’hi respirava la desfeta; però encara ens escoltaven noies d’ulls febrosos enrabiades perquè tots fugien” Quan érem capitans. Teresa Pàmies. Entre el 1733 i el 1737 un olotí tancat a la presó de Madrid, acusat de deserció i rebel·lió militar contra Felip V escrivia l' “Adéu vila d'Olot”. Francesc Bartris passava a la història com l'autor del poema fet cançó/himne d'Olot, però l'historia, escrita pels vencedors, no ens parla d'aquests garrotxins, com Francesc Bartris, qui eren? Que varen fer? On perviu el seu record? El que sí que perviu a Olot avui dia, en herència directa del 1714, és un acte, que si més no, ens demostra que l'història no és un fet de generació espontània si no que és una consecució de fets, l'un ens porta a l'altre. Avui dia els descendents d'aquells botiflers que se situaren al bàndol del Borbo, beneficiats en la guerra de successió, segueixen entregant la vara d'alcalde, al nou màxim re presentant d'olotins/es. Aquest simple gest, el manteniment d'aquest protocol de reminiscència aristocràtica, per part de la fauna "botiflera" d'Olot, ens demostra la importància dels fets que se succeïren fa pràcticament 300 anys. Queda clar doncs, que les repercussions d'una guerra, s'estenen durant els anys i durant els segles. Ara fa setanta anys una altra guerra devastadora canvià el rumb de la historia, i les conseqüències, s'han estès al llarg dels anys, i ens han dut fins aquí, a l'atzucac de l'actual règim. Ara més que mai cal ser conscients que hem de rescabalar la memòria i el bon nom d'aquells que van donar la vida lluitant per la llibertat. "Marcel·lí Masferrer", milicià voluntari, primer olotí caigut al front. On és el seu record? On perviu la seva memòria? En d'altres països, als lluitadors antifeixistes morts, desapareguts, o vius se'ls considera herois nacionals, son la "resistance", la dignitat de França, o els "partisans" d'Italia, aquí, en canvi, molts resten i restaran per sempre oblidats i/o desapareguts, sembla que els símbols feixistes d'Olot perviuran per damunt l'heroïcitat, objectiva, de molts milicians. Enguany l'onze de setembre, organitzat per la CUP i Maulets a Girona, s'esdevenia com un homenatge, un record als nostres lluitadors antifeixistes. Un encert. Un gest per no oblidar l'heroïcitat d'aquelles classes populars que el 18 de juliol van dir: NO. L'onze de setembre milers de persones es van aplegar a Girona sota el lema Fermesa, rescabalant de l'oblid les ultimes paraules que va dirigir Joan Ballesta, ultim alcalde de Girona, als gironins el 24 de gener de 1939 «Ni pessimismes, ni traïcions, ni desercions, ni covardies! Resistirem ferms en els nostres llocs de combat.» I és sorprenent que malgrat les dimensions de la desfeta hi haguera qui seguis reclamant fermesa, que seguis cridant a resistir, a resistir, a resistir, aquest fet ens demostra la dignitat d'una classe política esborrada de la història, oblidada pel bon fer de la transició espanyola. El record de la fermesa d'aquella classe política, s'ens esdevé imprescindible en uns moments en que les poltrones polítiques no deixen de sorprendre'ns. Ara la nostra tasca com a joves, entre d'altres, és la de recuperar i reparar el nom d'aquells que ho van donar tot, amb tota la integritat, per la llibertat. Cal doncs que recuperem, els herois oblidats. Els herois oblidats d'un país sotmès, però no vençut. Quan més recuperem la nostra història més fort consolidarem el nostre futur.Ara més que mai Fermesa.
“La cançó qui treta l'ha
la cançó que l'ha dictada.
És un tal Xicu Bartris,
a la presó de Madrid
ab sos companys camaradas.”