Corrandes, cant improvisat i Països Catalans.

Corrandes, cant improvisat i Països Catalans.

El cant improvisat ha estat en la societat tradicional un vehicle comunicatiu d'enorme eficàcia expressiva. Podria semblar que amb l'arribada de la modernitat tot aquest llegat, emminenment oral, haguera caigut en l'oblit, però tot el contrari, el cant improvisat de manera natural i festiva reneix de manera encesa per tot el territori, des de les illes a Alacant. Arreu del país molta gent treballa per a recuperar la nostra cultura, per a tornar-li aquell esperit participatiu, realment popular i espontani, per viure-la com una festa i no tant com un espectacle. De manera homogènia el cant improvisat ha experimentat una revifalla molt important arreu dels Països Catalans , gràcies sobretot,a l'esforç i la il·lusió de centenars de persones que al llarg del país han anat creant trobades i festivals de cantadors, com les 12 hores de cançò improvisada, jornada itinenrant que és va celebrar la setmana pasada a Berga i per primer cop al Principat (les darreres edicions havien estat a les illes), o la trobada de cantadors d'Espolla, o la nit de glosa a la fira de l'Oli de Jesus a les Terres de l'Ebre, o la lliga de cançò improvisada “regulada” pel col·lectiu “Cor de Carxofa”. Als Països Catalans, el cant improvisat s’ha materialitzat amb una gran diversitat i pro­fusió d’estils: hi ha el cant pagès de les Pitiüses, únic a tota la Mediterrània; el glosat menorquí, bellíssim musicalment i de gran dificultat tècnica; el glo­sat mallorquí; les també mallorquines cançons de ximbomba; les jotes de rondalla del Montsià i el Baix Ebre; les nyacres de l'Empordà; la perdiueta de l'Alt Urgell; les albaes de l'Horta; etc... i nosaltres, a la Garrotxa, tenim les Corrandes de Beget.

La revifada del cant improvisat cal atribuir-la al feno­men de retrobament amb la tradició que s’ha esde­vingut en les darreres dècades. Un fenomen que ha comportat una nova mirada sobre el nos­tre passat i que ha trobat en el cant un dels elements amb més capacitat d’adaptació a la contemporaneïtat. Aquest dissabte a Montagut podrem gaudir d'una jornada en la que no només homenatgerem la nostra tonada, les corrandes de Beget, sinó tot el nostre passat, pensant en el futur, com a comarca rural, aspra, trencada i de mala petja que som.

"Escrit publicat al setmanari "la Comarca" el 31-03-2011"

Privatitzen els beneficis socialitzen les pèrdues.

Es curiós veure com les coses canvien d'un dia per l'altre, el que fa un any era una crisi causada per la mala praxis bancaria, s'ha transformat avui, en una crisi per sobre-endeutament en despesa pública, i evidentment, cal fer retallades. Hi ha unes dades que ens poden ajudar a visualitzar la injustícia real que representa la pujada d'impostos “populars” (Un professor paga IRPF 25%, un consumidor paga d'IVA 18%, un ric del cagar paga SICAV(Sociedad de Inversión de Capital Variable) 1%, i un "inversor" paga per acció: 0%), o la injustícia que representen les noves retallades als nostres drets laborals, o la injustícia de la retallada dels serveis públics, son unes dades que fan pensar, qui més té, que més pagui. Hom sap que la banca ha estat una de les grans "damnificades" de la seva propia corrupció, així doncs, com ha notat la crisi el darrer any? Doncs els beneficis de la Banca han estat de +12.909.000.000€, els de "La Caixa": +1.510.000.000€, beneficis per comissions bancàries: +5.346.000.000€ i amb la rebaixa de sous dels empleats públics el benefici serà “només” 1.378.000.000€, realment cal que seguim pagant nosaltres? Fa uns dies llegint el bloc de l'historiador Xavier Díez, d'on he extret les dades, em va agradar el concepte de que si l'economia es fonamentés sobre la moral s'acabarien els problemes econòmics de la majoria. Ho deia en el sentit de la desproporció que representen alguns sous, per exemple dels més cridaners, el sou d'Ignació Sánchez Galán (Iberdrola) és de 16,5 M. d'€/any, suposaria el sou per a 611 mestres, o el de Cristiano Ronaldo (R. Madrid) que és de 13 M. d'€ l'any que seria l'equivalent a 433 bombers, o el de José Mourinho (R. Madrid) de 10 M. d'€, podrien ser 436 infermers/es, o el del Sr. Alfredo Sáenz (Santander) 9,6 M. d'€/any, 685 carters/es, o Sr. Antoni Brufau (Repsol) 6,7 M. d'€ que serien 446 auxiliars administratius, o el sou de Francisco González (Santander) 5,7 M. d'€ equivaldria 570 pensionistes.... actualment el salari mínim és de 8.736 €/any (14 pagues anuals). I és que com diu Díez, un món sense rics serà infinitament millor que el d'ara. Així que amb aquestes dades a la ma, i davant les retallades previstes en tots els camps, queda patent que el que s'està fent no és res més que privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara bé, podem demostrar que no hi estem d'acord, tenim diferents eines a l'abast, no només votant cada quatre anys, per exemple tenim la vaga general del 29 de setembre. Algú dirà que això no serveix per res, i és el mateix que podem dir de les eleccions, o del fet de participar de maratons solidàries, com la de sang o la de tv3, sí que serveix, cada granet de sorra serveix, però per damunt de tot servirà si som conscients de què i quin futur volem per nosaltres, i sobretot, pels nostres fills/es!! Si ara no protestem davant d'això, d'aquí uns anys no quedarà res.

23 d'abril

23 d'abril

El passat dia de Sant Jordi, malgrat el dia que va fer, malgrat que encara no és dia festiu en detriment del dia de la hispanitat, hom va poder gaudir d'una gran diada a la capital garrotxina. Llibres, roses, cultura, democràcia, gent passejant pel firal, escolars fent xivarri, adolescents inquiets i nerviosos, vaja el de cada any, un molt bon ambient i un molt bon rotllo. Quina gran sorpresa va ser veure tant de bon rollo, tant d'ambient festiu en dia laborable, en un firal ple de parades polítiques, sindicals, i alguna que sense ser-ho té la mateixa finalitat... hi havia la parada de Maulets, d'ApG, del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), de la CNT, de Reagrupament, hi havia la parada d'Olot decideix etc... francament em va sorprendre perquè segons la comissió de festes/barraques, la que es manté en la prohibició d'obrir les bases reguladores per a l'adjudicació de barraques de les festes del Tura, el fet que en el si de les barraques hi poguessin participar entitats com Maulets o la CNT suposaria l'aniquilació del bon rotllo i de l'ambient distès de la festa major (cosa que no passa enlloc). Bé doncs, el dia de Sant Jordi ens dona la raó, perquè per exemple, veient la bel·ligerància amb que alguns veïns van rebre les consultes populars això no va fer enrarir l'ambient al firal per la presència de la plataforma "Olot Decideix", bé i tot plegat demostra un cop més, que les traves amb que es troba Maulets son fruit de la repressió cap al jovent olotí que defuig dels tuteles enverinades de l'administració, i que el preu de mantenir-nos ferms i ser conseqüents amb les nostres idees ens porta aquesta mena d'exclusions. Com bé em van dir un dia, a Olot la militància es castiga.

Sisu Casadevall i Couto Militant de l'assemblea de Maulets de la Garrotxa.

Fermesa!

"Ni cínics ni desmoralitzats érem nosaltres quan pels carrers d’Olot, enlairàvem tristes banderes cridant a resistir, a resistir, a resistir. Al Casal de la Joventut, ja s’hi respirava la desfeta; però encara ens escoltaven noies d’ulls febrosos enrabiades perquè tots fugien” Quan érem capitans. Teresa Pàmies. Entre el 1733 i el 1737 un olotí tancat a la presó de Madrid, acusat de deserció i rebel·lió militar contra Felip V escrivia l' “Adéu vila d'Olot”. Francesc Bartris passava a la història com l'autor del poema fet cançó/himne d'Olot, però l'historia, escrita pels vencedors, no ens parla d'aquests garrotxins, com Francesc Bartris, qui eren? Que varen fer? On perviu el seu record? El que sí que perviu a Olot avui dia, en herència directa del 1714, és un acte, que si més no, ens demostra que l'història no és un fet de generació espontània si no que és una consecució de fets, l'un ens porta a l'altre. Avui dia els descendents d'aquells botiflers que se situaren al bàndol del Borbo, beneficiats en la guerra de successió, segueixen entregant la vara d'alcalde, al nou màxim re presentant d'olotins/es. Aquest simple gest, el manteniment d'aquest protocol de reminiscència aristocràtica, per part de la fauna "botiflera" d'Olot, ens demostra la importància dels fets que se succeïren fa pràcticament 300 anys. Queda clar doncs, que les repercussions d'una guerra, s'estenen durant els anys i durant els segles. Ara fa setanta anys una altra guerra devastadora canvià el rumb de la historia, i les conseqüències, s'han estès al llarg dels anys, i ens han dut fins aquí, a l'atzucac de l'actual règim. Ara més que mai cal ser conscients que hem de rescabalar la memòria i el bon nom d'aquells que van donar la vida lluitant per la llibertat. "Marcel·lí Masferrer", milicià voluntari, primer olotí caigut al front. On és el seu record? On perviu la seva memòria? En d'altres països, als lluitadors antifeixistes morts, desapareguts, o vius se'ls considera herois nacionals, son la "resistance", la dignitat de França, o els "partisans" d'Italia, aquí, en canvi, molts resten i restaran per sempre oblidats i/o desapareguts, sembla que els símbols feixistes d'Olot perviuran per damunt l'heroïcitat, objectiva, de molts milicians. Enguany l'onze de setembre, organitzat per la CUP i Maulets a Girona, s'esdevenia com un homenatge, un record als nostres lluitadors antifeixistes. Un encert. Un gest per no oblidar l'heroïcitat d'aquelles classes populars que el 18 de juliol van dir: NO. L'onze de setembre milers de persones es van aplegar a Girona sota el lema Fermesa, rescabalant de l'oblid les ultimes paraules que va dirigir Joan Ballesta, ultim alcalde de Girona, als gironins el 24 de gener de 1939 «Ni pessimismes, ni traïcions, ni desercions, ni covardies! Resistirem ferms en els nostres llocs de combat.» I és sorprenent que malgrat les dimensions de la desfeta hi haguera qui seguis reclamant fermesa, que seguis cridant a resistir, a resistir, a resistir, aquest fet ens demostra la dignitat d'una classe política esborrada de la història, oblidada pel bon fer de la transició espanyola. El record de la fermesa d'aquella classe política, s'ens esdevé imprescindible en uns moments en que les poltrones polítiques no deixen de sorprendre'ns. Ara la nostra tasca com a joves, entre d'altres, és la de recuperar i reparar el nom d'aquells que ho van donar tot, amb tota la integritat, per la llibertat. Cal doncs que recuperem, els herois oblidats. Els herois oblidats d'un país sotmès, però no vençut. Quan més recuperem la nostra història més fort consolidarem el nostre futur.Ara més que mai Fermesa.
“La cançó qui treta l'ha
la cançó que l'ha dictada.
És un tal Xicu Bartris,
a la presó de Madrid
ab sos companys camaradas.”