una cançó que mi, representa entre d'altres drames, tot l'espoli cultural a que va ésser sotmès el país durant 40 anys, i llavors 30 anys més d'un silenci pretesament educatiu. Els únics que han patit castic som nosaltres i no els feixistes que varen afusellar, torturar i empresonar milers de lluitadors, i ara, aquests assasins, en democràcia segueixen justificant la pax franquista, sense cap mena de repercussió, i quan nosaltres volem recuperar els nostres ens diuen que no podem posar els morts sobre la taula, quina barra, quina transciò tant equitativa.
Corrandes de l'exili.
Lletra : Pere Quart
Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada